Tres guineus, Susagna Aluja i Font
Desembullant la madeixa de la vida
Pocs plaers literaris hi ha equiparables al de la descoberta de veus noves i poderoses, que semblen sortir tot d’una del no-res per deixar-hi la seva petja. Si, al damunt, la veu escriu en la nostra llengua, el plaer es multiplica —i no pas per un xovinisme fora de lloc, sinó perquè l’ecosistema de les nostres lletres és petit i li convé renovar-se amb aire fresc.
Tres guineus, de Susagna Aluja i Font, una narració breu, tot just de 90 pàgines, obtingué un accèssit al 26è Premi Literari de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa del 2014, i Pagès Editors va tenir l’encert de publicar-la el novembre de l’any passat. El primer que sorprèn (i més tractant-se d’un debut), des de les primeres línies, en endinsar-t’hi, és un element no ja important, sinó imprescindible, en qualsevol creació literària —i artística, per extensió: la presència, inconfusible, d’una veu o personalitat pròpia. O, més exactament (ho matisaré més endavant) quasi pròpia. Una veu immediatament recognoscible.
Una veu amarada de poesia i de lirisme, que suggereix o dibuixa —mercès a la intensitat de les seves imatges— més que no pas descriu o explica: “Els carrers es perdien, solitaris, enmig d’un poble que s’encomanava al cel” (pàg. 12); “Els arbres també es desmaiaven a causa del glaç que els constrenyia com un abric vell i pesat” (pàg. 13); una veu sensorial, que s’adreça als nostres sentits, que ens fa vibrar, amb la seva música secreta.
Una escriptura pulcra i polida que posa l’accent en els detalls, en les petites-grans coses que ens envolten, i en les emocions, íntimes, (teòricament) intransferibles que ens provoquen. Aquells detalls que poden semblar fútils o intranscendents —i que, en conseqüència, una gran part dels autors (em fa la impressió que mal aconsellats) deixen de banda com si temessin afeixugar la novel·la— però que, en realitat, resulten essencials per descriure i conformar les existències, i les vivències, particulars: el que diferencia unes persones de les altres —i, per tant, les converteix en més persones, les individualitza i els hi atorga entitat, vàlua i valor— són aquests matisos; aquestes notes discordants, pròpies, úniques.
Si entenem molt bé com senten, com viuen —o el que és el mateix: com són— les tres dones / guineus protagonistes, si les sentim tan vives, tan autèntiques és, sobretot, per aquesta mena de pinzellades puntillistes o minimalistes que, com un plugim quasi imperceptible però incessant, Aluja va sembrant damunt del llenç de la novel·la.
Perquè, tal i com l’incomparable Marcel Proust va descobrir amb la seva cèlebre (i, malauradament, poc llegida) escena de la magdalena, algunes petites experiències deixen una marca indeleble en la forja de la nostra personalitat: “—Agustineta, tu no. Que cauries i trencaries el silló. […] Arrupida em vaig quedar. Amb aquella glopada de tu no. […] I jo vaig continuar traient pols, a casa els pares. Sense que ningú em veiés” (pàg. 31).
Com hi ajuda, també —i molt— el registre lingüístic escollit. Seguint la coneguda divisa espriuenca —«hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa»— l’escriptora, a l’hora de donar llum i contorn a la història, d’atorgar-li el to que li interessa, acumula a la seva paleta de pintora els colors ferests, asprius i desusats del lèxic de l’Urgell.
Colors que, per ells mateixos, no tan sols descriuen un paisatge geogràfic, sinó, també, i encara més important, vital o personal: el paisatge, el llenguatge i les persones s’han anat fent i conformant els uns als altres, fins a un tal extrem que no és possible ni separar-los ni entendre’ls —ni el que és millor, assaborir-los—, si no és plegats; si no és en perfecta harmonia —o, més aviat, complicitat; els uns i els altres s’identifiquen i es justifiquen mútuament.
Sense la comunió subcutània de paisatge, llenguatge i tarannà, la novel·la d’aquestes dones obligades per la duresa de les circumstàncies a “planta[r] cara a la vida” (pàg. 27), en un espai desert i exigent, on “els records dringuen i les misèries ens passen comptes” (pàg. 87), no només no seria com és, sinó que seria una altra (no tant rica i aconsellable): l’espai, el so i el tast determinen i configuren els personatges.
Llàstima, segons el meu parer, que en ocasions aquesta voluntat de salvar els mots urgellencs es faci massa present o massa visible; que (em) faci la impressió que els empri quasi per principi, per, diguem-ne, militància lingüística, quan no caldria, quan potser seria preferible l’ús d’un registre més estendard. Evitant, així, que, en alguna ocasió, el text s’atansi més que no convindria a un recull lexicogràfic.
Com és igualment una pena —ho apuntava més amunt— que la seva veu literària no aconsegueixi esdevenir del tot pròpia, que l’admiració i l’adoració que sent per Virginia Woolf —el mateix títol, és un homenatge diàfan a les seves Tres guinees— no li permeti, encara, alliberar-se del tot de l’ombra (des)protectora de l’escriptora anglesa. En certs moments, (em) fa la sensació d’estar llegint més Woolf que no pas Aluja. Considero que per assolir, per complet, la seva veu personal, li caldria fer una passa més endavant, convertint l’homenatge en aprenentatge, l’admiració en assimilació, l’adoració en punt de partença (i no pas d’arribada) de la seva escriptura.
Si ho aconsegueix, ben segur que aquesta inesperadament molt madura opera prima seva no serà més que una la primera pedra damunt la qual bastir una fructífera carrera literària. Tant és així que, des d’ara mateix, ja tinc ànsies de llegir la seva propera novel·la.
dimecres, 12 d’abril del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons