Que a Catalunya les xifres no acostumen a quadrar ho sabem des de fa temps, sobretot aquells que veiem com els nostres sous es redueixen exactament en la mateixa proporció en que augmenten el volum i les prestacions dels luxosos automòbils dels Gerents de les nostres empreses. En els darrers temps ho palesa també la cova d’Alí Babà en que s’havia convertit el Palau de la Música per obra i gràcia de dos cavallers com Millet i Montull, capficats en dur a la pràctica la dita cristiana que assegura que “El proïsme ben entès comença en tu mateix”.
Si les xifres tenen tendència a ésser mal·leables, quan es tracta de determinar els assistents a una manifestació el ball de dades i la dispersió fan esborronar. En el cas de la del 10 de juliol contra la sentència del Tribunal (in)Constitucional les divergències són espectaculars: la Guàrdia Urbana —que té la mà trencada en minimitzar marxes antisistema o antisocialistes— establia en 1.100.000 el nombre de manifestants; Òmnium Cultural, els organitzadors, en 1.500.000. Quantitats que feien la impressió d’estar un xic inflades, malgrat la multitudinària assistència que aconseguí de convocar.
Sortosament, quan els catalans tenim un problema, sempre podem comptar que els espanyols —com si es tractés del Setè de Cavalleria— vinguin a ajudar-nos. La història ho demostra a bastament, sobretot des que els Borbons ostenten la corona. En aquest cas la solució a aquest trencacoll de les xifres l’ha duta Lynce, l’empresa que l’agència EFE contracta per a computar assistents a manifestacions.
En un exercici de professionalitat que els honora, prengueren com a base dels seus inqüestionables càlculs —recordatori per a presumptes despistats: és una companyia espanyola, ergo infal·lible— les fotografies preses a dos quarts de nou del vespre, dues hores i mitja més tard del seu inici, quan ja s’havia dissolt. És lògic: per als espanyols la siesta és sagrada i no la sacrificaran pas per fer un grapat de fotografies de desafectes trenca-pàtries…
Tal i com assenyalen en la seva pàgina —tradueixo literalment (no pretendrem pas que una empresa que treballa per a un organisme públic com EFE fos plurilingüe, oi’)— “hem fet un petit càlcul: la Diagonal (…) té una longitud d’uns 11 km i una amplada de 50 metres. (…) Amb una densitat mitjana de 1,7 persones/metre quadrat (xifra altíssima per a una multitud en moviment) hi van assistir 62.000 persones (amb una estimació a l’alça de 20 %)”.
El clam popular contra aquest càlcul tan gasiu ha estat quasi tan general com la manifestació mateixa, ja que s’ha entès com un intent de minimitzar la importància de l’acte. Un intent ben barroer i maldestre, cal dir-ho. Amb tot, cal que ens aferrem, una vegada més al nostre seny. Abans de res, caldria que ens plantegéssim una hipòtesi: i si tenen raó? Més encara: no és possible que fins i tot n’hagin comptat en excés? I si només ens ho va semblar, que érem una multitud inimaginable? I si tan sols en feia la impressió i prou? Al cap i a la fi, obtindríem un gran avantatge: la propera vegada podríem reunir-nos al Camp Nou, asseguts i tot, i encara ens sobraria mig estadi…
Segons els meus modestos càlculs —per més greu que em sàpiga dir-ho— no érem ni 50.000! Si de la xifra de Lynce hi descomptem l’espai que ocupava la immensa senyera que encapçalava la manifestació, els periodistes que hi anaven a treballar i no pas a reclamar res, els milers de turistes desvagats que s’hi van afegir per pura curiositat i les més que nombroses forces de seguretat que s’encarregaven de protegir els Presidents, ex-presidents i parlamentaris que hi van assistir, ens veurem obligats a reconèixer que no érem 50.000, ni 5.000… A tot estirar, uns 500 exaltats, la majoria dels quals cridaven consignes separatistes. O potser n’eren 50, que preparaven un comiat de solter, movent-se tant que semblaven una multitud??
És clar que, si fem cas de l’únic fet rellevant que destacava unànimement l’endemà la premsa espanyola a les seves portades i noticiaris, la xifra és encara més modesta: només hi havia un sol manifestant, el forassenyat que intentà agredir José Montilla!
dimarts, 13 de juliol del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
