En la seva conferència del passat dilluns – més pròpia del partit que no pas del Govern – al Palau de la Generalitat, José Montilla va referir-se a la laboriosa dificultat que està comportant la negociació del finançament que preveu l’Estatut. Va assegurar que l’Estat espanyol “no es pot permetre el luxe que Catalunya no se’n surti”, ja que el finançament “és just, urgent, inajornable i és de llei”.
Amb el seu to mesurat de sempre, va advertir al president espanyol, Rodríguez Zapatero de que “estem en el temps de descompte, no ens posarem nerviosos abans d’hora, però no dubtarem en defensar els interessos dels catalans”.
Una vegada més, cal aplaudir aquesta voluntat seva d’anar pas a pas i d’actuar amb serenitat i sense neguits. Sempre és preferible fer les coses amb calma i sense precipitacions: les presses mai no han estat bones conselleres ni acostumen a dur res de bo. No pot ésser més tranquil·litzador saber que no es posaran nerviosos “abans d’hora”…
Un assumpte d’una importància tan cabdal com el fiançament cal emprendre’l amb calma. Amb calma i carregats de bones dosis de paciència. El que convé anar avançant progressivament, fins a obtenir, d’una vegada per totes, un model de finançament suficient, que s’adigui a les necessitats del país. Un model estable i segur que no calgui tornar a negociar, almenys, en els propers vint-i-cinc anys.
Cal reconèixer, doncs, als governs socialistes, als dos governs amics, al català i al de Madrid, haver sabut dur a la pràctica perfectament aquesta idea seva de no posar-se neguitosos “abans d’hora”. Més, encara, haver aconseguit elevar aquesta pràctica a la categoria d’art. No s’hi van posar gens, de nerviosos, quan veien que s’anava acostant la data prevista per l’Estatut, la Llei Orgànica que els hi obligava… Tampoc no s’hi van posar quan s’havia superat la data sense haver-se assolit l’acord…
No s’hi van posar gens ni mica, de neguitosos “abans d’hora”, no. Van limitar-se a acceptar la generosa oferta de pròrroga que en Joan Saura – a fi de poder sortir a les portades dels diaris – va decidir concedir-los de manera unilateral. I, per descomptat, tampoc en incomplir el segon termini, no es van posar nerviosos: si no havien respectat una llei orgànica aprovada al Congrés, com havien de respectar un mer pacte verbal…!
D’acord amb les paraules del secretari general del PSC, potser hem de deduir que només serà “abans d’hora” quan el president espanyol incompleixi el tercer termini? Quan incompleixi el que va pactar amb el mateix Montilla, que expira a finals d’any?
O potser llavors també haurem de concedir-li al govern de Rodríguez Zapatero un nou termini? De sis mesos, d’un any? Potser llavors, i només llavors, quan hagi incomplert les seves obligacions i compromisos per quarta vegada – i el finançament sofreixi un endarreriment irremeiable que comporti la pràctica paralització dels serveis bàsic del país i la seva asfixia econòmica – ja comptarem amb el beneplàcit del PSC per a començar a posar-nos nerviosos? Ja no serà “abans d’hora”?
Certament la inalterable flegma del Sr. Montilla – que alguns amb molta mala fe intencionada, confonen amb la inacció o l’abúlia – és una virtut valuosíssima per a qualsevol governant, que no s’ha de deixar mai vèncer per la impaciència o la ira… Sempre i quan, és clar, sàpiga quan ha arribat el moment de fer ús de a seva autoritat, d’alçar la veu sense temor i reclamar amb fermesa el compliment d’allò que és imprescindible per als seu país i per als seus governats. Encara que ho hagi de fer abans d’hora…!
divendres , 28 de novembre del 2oo8
[download#1#image]