El nostre ajuntament ens ha ofert una nova mostra de la seva inqüestionable coherència. Tot just tres mesos després de la controvertida decisió de convertir un dels trams més transitats del Passeig del 22 de juliol – i de la ciutat – en una mena d’agònica ratera per al vehicle privat, ara ha cregut oportú obsequiar a la ciutadania amb l’establiment d’unes zones d’aparcament per a la recollida escolar.
Unes places, anomenades d’accés a les escoles, exclusives per als pares i mares que combreguen amb la idea que la qualitat és més important que la quantitat. Que entenen que no té importància procurar dedicar el major nombre d’hores possibles a l’educació dels seus plançons, sinó oferir-los la major qualitat en la seva atenció, acompanyant-los a l’escola en cotxe, després d’haver-los deixat esmorzar tots sols mirant la televisió, per a que no es malacostumin caminant cinc minutets…
Aquest modest i crèdul articulista havia cregut – i defensat, davant les airades reaccions d’algun conductor habitual – les raons que l’excel·lentíssim va adduir per a justificar l’ampliació de l’espai del carril bus a la via pública: una aposta pels principis mediambientals, destinada a “afavorir la circulació del transport públic”. Tot i pretendre començar la casa per la teulada – ja que l’ interval de pas dels autobusos és més propi del modernisme que no pas del segle XXI… – semblava avançar pel bon camí.
Ara mateix, ja no sap què pensar… Aquesta nova mesura – que coincideix, casualment, amb les eleccions europees – l’hem de considerar compatible amb la progressiva extensió dels carrils bus? Hem d’entendre que és coherent posar traves als que utilitzen el vehicle privat per anar a la feina i, al mateix temps, concedir uns espais d’aparcament privilegiats a alguns dels veïns que es desplacen innecessàriament dins de Terrassa?
Progressivament, aquestes zones d’aparcament puntual restringit s’han anat estenent a la majoria dels centres educatius públics de la ciutat. Fins i tot els privilegiats alumnes que estudien en barracons – perdó, volia dir en escoles provisionals, (que a mesura que passa el temps tenen més de provisionals i menys d’escoles…) – com els del Jaume I se’n beneficien.
Si ja era poc sostenible que els agents municipals – em comptes d’evitar que els quatre espavilats de sempre facin servir impunement els nous carril bus com si es tractés d’una mena de Via-T per al seu ús exclusiu, davant la impotència de la majoria de disciplinats conductors que fan cua pacientment – permetessin, en plena hora punta, que els carrers adjacents a les escoles esdevinguessin unes generoses i caòtiques zones de descàrregues de criatures, només faltava que ara el consistori col·labori en el foment de la tan pedagògica i prometedora teoria d’educar els fills seguint els principis del MEP: el Mínim Esforç Possible!
Amb una tan sensata i raonada decisió, que incentiva l’ús superflu del vehicle privat en distàncies curtes, ben segur que la ciutat hi sortirà guanyant: no tan sols evitarem els nefastos efectes de la reducció de CO2 a l’atmosfera, sinó que garantirem que els nous ciutadans del demà estiguin sobradament preparats per a l’imminent futur que els espera…!
dijous, 28 d’abril del 2009
PS: Cal agrair especialment que, a fi d’afavorir la contenció pressupostària, Mobilitat s’hagi estalviat una costosíssima trucada al PAME per tal d’assegurar-se que coneixien bé els horaris d’entrada i sortida de les escoles abans de retolar les plaques corresponents… És tot un detall, per exemple, que al França es permeti estacionar-hi tres minuts de 16.15 a 16.45, quan els alumnes surten… a les 17.00!
© Cesc Serrahima 2009
Publicat a l’ATerrassa+, el 29 de maig