Sovint – segurament més que no pas convindria – les diverses administracions públiques amb que el cel ha beneït el nostre país pretenen convèncer-nos de les bondats de l’escola pública.
Ho fan amb la fe falsa dels conversos, dels que han estat partidaris de l’escola pública fins que… el sou que obtenen dels contribuents els han permès accedir a una de privada. De privada o d’aquesta privada camuflada i finançada amb fons públics que coneixem amb el subterfugi de concertada…
Només cal recordar les paraules de l’amic Montilla, al programa <<Tinc una pregunta per a vostè >>, tractant d’argumentar la raó per la qual du els els seus trigèmins a l’escola privada, en comptes de la pública… Es deu: <<a una opció personal, que (sic) pot tenir-la qualsevol >>.
Té raó, el bon home: escollir una o altra escola és una opció <<personal>>, del tot personal. Tan personal com pot ésser l’elecció del nom dels fills, d’un vestit, del lloc on hom viu, del color de la corbata o el partit polític on hom considera que té més possibilitats de grimpar fins més amunt…
Li hem de donar la raó, a l’amic Montilla: com a persona té tot el dret d’escollir el que vulgui. Ara bé, no cal recórrer a la dialèctica socràtica per fer aflorar l’evidència palmària que, en escollir entre diverses opcions, el que fem és decantar-nos per aquella que, entre totes, ens sembla la millor…!
Això, és clar, a no ésser que siguem uns pusil·lànimes, uns enzes o uns masoquistes… I ben segur que a cap persona mínimament enraonada se li acudiria relacionar al secretari general del Psc amb aquest termes…
No cal, doncs, ésser una llumenera per a deduir el motiu que l’ha dut a optar per l’escola privada a l’hora de dur-hi els seus fills: perquè la prefereix i la considera millor que no pas la pública… No tenim res a dir-hi: personalment, té tot el dret a escollir allò que li sembli millor… Tot i que pugui resultar oposada a la seva opció política.
Fins i tot en el cas de que es pugui permetre pagar unes quotes mensuals fora de l’abast de la majoria dels ciutadans. Més encara, fins i tot si sabent que s’ho ha pogut permetre únicament mercès als generosos sous que ha rebut d’aquesta majoria silenciosa de contribuents que no s’ho poden permetre..
Ara bé, des del punt de vista pedagògic i social, suposa un cop quasi definitiu per a la depauperada escola pública del nostre país… Que el màxim dirigent d’una formació política que es presenta com d’esquerres i socialista opti, tan aviat com s’ho pot permetre, per una escola privada, i prefereixi defugir les públiques, envia un missatge unívoc i inequívoc a la població: si teniu possibilitats d’evitar l’escola pública, no en dubteu!
No sigueu egoistes i deixeu que els altres practiquin la integració, la multiculturalitat, la solidaritat i la fraternitat…
Algú se’n recorda dels fariseus i de la frase que tan bé els definia?: << Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan…>>. La diferència entre el que diuen i el que practiquen és tan abismal que esdevenen simple caricatura…!
Molt em temo, doncs, que malgrat les bones paraules, els discursos buits i les promeses electorals, ben poc canviarà, l’educació al nostre país! Mentre es mantingui l’estigma que tan bé representa l’amic Montilla, mentre se segueixi considerant que hi ha una escola per a aquells que se la poden permetre i una altra per als que no poden escollir, l’escola pública seguirà essent un trist calaix de sastre – calaix desastre?
dimarts, 17 de juny del 2008
[download#17#image]