Clàssics per a la vida, Nuccio Ordine
La lectura com a far
En aquest món nostre on sembla que tot vagi pel pedregar i que no hi hagi res a fer —i ara no em refereixo, només, a Catalunya, que no pot trigar gaire a decidir si prefereix viure per sempre més humiliada o si vol donar un cop damunt la taula i alçar-se dempeus— llegir obres de pensament és una molt bona vacuna contra la inacció i, sobretot, contra el conformisme; contra la sensació que tot està decidit i que no hi ha res que puguem fer per canviar-ho.
En en aquest sentit que si bé potser no podem afirmar que els llibres de Nuccio Ordine siguin imprescindibles, ni molt menys, obligatoris, perquè el que (li) és imprescindible només ho pot escollir cadascú, si que són altament recomanables —com ho són, per esmentar només altres noms contemporanis, els de Bauman, Steiner, Bobbio, Gombrowiccz o Mèlich. Ho són no tan sols perquè ens ajudin a veure-hi (més) clar, a obrir (més) els ulls sinó, per damunt de tot, perquè ens conviden a pensar (per nosaltres mateixos).
Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal, (Classici per la vita), traduït per Jordi Bayod i publicat l’octubre de l’any passat per Quaderns Crema, no només ens convida a reflexionar sinó, alhora, a revoltar-nos; a revoltar-nos contra els que, per controlar-nos i sotmetre’ns millor, s’han proposat tallar-nos les ales, posant-nos una bena als ulls —o, més exactament, uns aclucalls, com als cavalls— perquè només puguem veure el que els interessa que veiem. I el millor mitjà que han trobat ha estat el d’eliminar, d’arrel, els coneixements humanístics del sistema educatiu. Amb la voluntat, que ja va pronosticar l’any 1936 Charles Chaplin a Temps Moderns, que esdevinguem, únicament, eficients màquines productives privades de capacitat crítica.
És per aquesta raó que el llibre és, almenys, doblement interessant, perquè al convit de llegir i (re)descobrir els clàssics, hi afegeix un pròleg magnífic, que val el seu preu en or; un pròleg que, per ell tot sol, justifica el volum. Per fer-se’n una idea, n’hi ha ben bé prou amb transcriure l’extret d’un dels seus primers paràgrafs: “Les grans obres obres literàries o filosòfiques no haurien de llegir-se per passar els exàmens, sinó abans de tot pel plaer mateix que susciten i per mirar d’entendre el món que ens envolta i d’entendre’ns nosaltres mateixos. En les pàgines dels clàssics, fins i tot a segles de distància, és possible sentir encara el batec de la vida en les seves formes més diverses” (pàg. 12).
A continuació, i recuperant els escrits que havia publicat entre els mesos de setembre del 2014 agost del 2015 a Sette, el suplement literari d’El Corriere della Sera, ens ofereix un tan esplèndid com encoratjador tast del gaudi i l’aprenentatge combinats que ens brinda la lectura dels clàssics de tots els temps, des d’Homer fins a Milosz, passant per Plató, per Ariosto, per Montesquieu, per Cervantes, per Goethe o per Swift.
Un d’aquells pocs llibres que no tan sols no pots deixar de llegir, quan el comences, que et retornen l’esperança, que et conviden (o, més aviat, et comminen) a ésser, a fer-te i a refer-te tu mateix, a pensar i a reaccionar, a actuar en conseqüència, sinó que t’impulsen a córrer cap a la teva llibreria (o Biblioteca) de guàrdia més propera per omplir a vessar les lleixes de casa teva amb la més bella i rica literatura de tots els temps.
diumenge, 7 de gener del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons