La condició lítia, Carles M. Sanuy

Poesia ets tu

De la mateixa manera que d’un imperi, del nom del qual prefereixo no recordar-me’n, es deia fa temps que un esquirol el podia creuar saltant de branca en branca, sembla que sigui possible anar d’un extrem a l’altre de les terres de parla catalana saltant de poeta en poeta, de poetessa en poetessa. N’hi ha tants i tantes que resulta d’allò més difícil seguir-los  tots les passes. Per fer-ho, caldria llegir només poesia al llarg de tot l’any, sense descans.

Tanmateix, com que tampoc no és possible llegir així poesia, com que cal dedicar-li (molt de) temps, atenció i tranquil·litat, com que cal abstreure’ns de tot i dedicar-nos només a ells, les probabilitats que obres de mèrit els passin desapercebudes són, segurament, més altres que en d’altres gèneres literaris que no (sempre) requereixen unes tan òptimes condicions.

Un bon exemple el tenim amb el darrer Premi Bernat Vidal,  La condició lítia, de Carles M. Sanuy, AdiA Edicions, 2017. Una obra que, ja des del seu primer poema, el que se’nns ofereix al pòrtic del llibre —“res no roman / en aquest calaix tancat / on el desori / amuntega la memòria”—, ens convida a llegir-lo, a no deixar-lo, a endinsar-nos en unes paraules que traspuen una l’ànima d’una vida molt viscuda; d’una vida que ha deixat petja —que fa mal precisament perquè ha deixat petja.

D’una poesia sentida i escrita des de l’ànima. D’una ànima que està de tornada, que comença a “desfer camins”, que ha arribat a la “nit d’hivern” que “gebra / els dits / i la memòria”, a un temps on el temps s’acaba. O, almenys, on comença a acabar-se. A un final on el cos, “malmès per les arestes” s’arrossega. On es viu “com una serp / en els marges més foscos / protegint-te del fred i la intempèrie”.

Però on, alhora, res acaba que no pugui altra vegada (re)començar. Perquè potser no existeix cap pissarra màgica que permeti netejar “l’empremta / inesborrable / dels dies i els anys”, ni podem, si hem sabut viure, amb intensitat, deixant senyal del nostre pas, sortir il·lesos “de la riuada”, però sí podem “romandre / en la persistència / matèrica del còdol”.

I ací, en aquest sí és no—més exactament,  en aquest no és sí—, en aquesta “condició lítia” on conflueixen “els corrents / que ens arrosseguen / i els corrents / que se’ns empassen”, on “vida i mort / son u”, és on el cant, que prevèiem irremissiblement condemnat a la melangia, quan no a la elegia, s’envola, alça la veu i esdevé crit; el silenci, paraula. És llavors, tot d’una, quan tot canvia, quan el poemari s’il·lumina i ens il·lumina; quan pren cos; quan les paraules, més que llegir-les, les sentim; quan el dir poc diu molt; quan l’hivern (re)esdevé primavera; quan el plany esdevé exaltació.

És llavors quan hem de demostrar que ens mereixem el llibre de poemes, quan tenim clar que llegir poesia no és (només) llegir, sinó llegir, llegir i llegir; llegir i tornar a llegir. És avançar per tornar enrere —i, alhora, és avançar tot tornant enrere. Perquè com més (re)llegim més veiem, més entrem en el poemari, més el fem nostre. Més se’ns il·lumina.

De cop, salta una guspira—una guspira que serà diferent per a cada lector; com ho serà el moment en que esclata al seu davant— i et dóna, no saps ben bé com ni per què —i ací rau bona part de la (seva) màgia poètica— clarícies, i es fa la llum allí on semblava que hi regnava la foscor.

Comences a veure d’una altra manera els versos, comences a assaborir-los, a fer-los reviure amb la teva (re)lectura. Prens el relleu del poeta, que t’ha donat el testimoni en el (teu) moment just. I, tot prenent-lo,el justifiques. Culls les flors, fins llavors negades sota terra o invisibles, que el poeta ha llaurat abans. Reculls la sembra que ell havia treballat amb tanta cura tan sols per tu —per a tots els tu que ell llegiran.

Descobreixes, meravellat, que Carles M. Sanuy ha escrit només per a tu —per a aquest conjunt de tus individuals , com més diversos, més rics— “la semàntica dels granits i les calcàries”.

dijous, 8 de febrer del mmxviii

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 18 de febrer del 2018

Altres anàlisis literàries de poesia

♠ Aigües desprotegides, Antoni Vidal Ferrando.
♣ Filtracions, Àlex Susanna.
♥ Arbre que s’allunyà, Antoni Clapés.

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons