La situació a la franja de Gaza i la resposta d’Israel als llançaments de coets per part de milicians de Hamas segueix constituint l’eix de la major part de debats que estan tenint lloc aquests dies. Un debat, present tant a la premsa com a les televisions, que té més de monòleg que de cap altra cosa: més que dialogar, es produeix un diàleg entre sords, de persones que més que voler expressar la seva opinió, pretenen imposar-la, sense estar disposats a escoltar allò que els altres poden pensar o dir.
En comptes d’anar-se suavitzant i civilitzant, el debat s’ha anat crispant i extremant més i més a mesura que la intervenció militar d’Israel anava augmentant el nombre de víctimes. Ambdós bàndols, exhibint una disciplina militar inflexible, s’han atrinxerat en les seves posicions inicials, sense cedir ni un mil·límetre ni coincidir als oponents ni una unça de raó. Els pro-israelians acusen als defensors dels palestins d’antisonistes – quan no de nazis… – i de còmplices del terrorisme islàmic. Els pro-palestins, als defensors dels hebreus de justificar el genocidi i de co-responsables de la morts de centenars de civils.
Tan greu és la situació que fins i tot alguns dels periodistes més destacats en la defensa de l’acció armada d’Israel han rebut amenaces per les seves opinions. Amenaces del tot injustificades, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha condemnat en una nota de premsa absolutament exemplar, el contingut de la qual farien bé de llegir, assimilar i compartir les dues fraccions i també qualsevol persona amb un mínim de sentiments humanitaris…
Entre d’altres, aquells que n’han dit de l’alçada d’un campanar. Certament cal defensar la llibertat d’expressió per davant de tot i la possibilitat de que tothom hi pugui dir la seva és un requisit per a l’exercici de la democràcia. Ara bé, també caldria tenir present la responsabilitat del que escriu i expressa la seva opinió. I més encara quan és una persona coneguda, respectada i seguida… I, en aquest assumpte, hi ha prevalgut, per desgràcia, molt més el maniqueisme, el blanc i el negre, que no pas el contrast o la mesura…
Si en el cas dels assassinats o atemptats d’Eta el primer que s’exigeix, per a qualsevol que es vulgui definir com a demòcrata, és condemnar-los de manera rotunda i sense justificacions, perquè no es fa servir la mateixa vara de mesurar per al conflicte entre Palestins i israelians? Si l’Estat espanyol fins i tot ha decidit impulsar una llei per a deixar fora de les conteses electorals els partits o agrupacions que no condemnin els atemptats terroristes – la gens demòcrata i mal anomenada Ley de partidos – com és possible que els lectors no exigeixin als articulistes i a la premsa que faci el mateix per a poder ésser tinguts en compte?
Es pot entendre qualsevol opinió o justificació del que s’està produint a l’Orient Pròxim, tan si es pretén defensar els uns com els altres, per més que no les puguem compartir, però sempre amb un requisit previ, amb una condició sine qua non, que ha estat absent en la immensa majoria dels casos: condemnar abans els actes de terrorisme, els dugui a terme qui els a terme. I condemnar-los, amb rotunditat i sense justificacions, els de les dues parts: els dels terroristes de Hamas, per descomptat; però, també, els actes de terrorisme de l’estat d’Israel. A partir de la condemna, hom pot tractar d’explicar o exposar el que convingui, oferint la seva visió del conflicte…
El problema és que, a banda de comptades excepcions, fins el dia d’avui els mitjans i els articulistes de premsa s’han arrenglerat fèrriament amb un dels bàndols, definint només l’oponent com a terrorista i defensant de manera incondicional i sense cap mena de pudor, els del seu bàndol. Sovint, més que no convindria, amb una visceralitat i un apassionament que resta tots just a frec – i en alguns casos, sobrepassa – del fanatisme més intolerant.
Si això succeeix a casa nostra, tan lluny de la Franja de Gaza, si no s’ha dubtat ni un instant en recórrer a l’exabrupte, a la denigració del contrari, fins i tot, al insult directe, evitant-se per ben poc haver arribat a les mans, com podem pretendre que israelians i palestins renunciïn a l’ús de la força armada?
Ara que alguns fen servir les paraules de Mahatma Gandhi d’eslògan publicitari, res pot escaure millor que tenir ben presents un parell de cites seves: “No hi ha camins per a la pau, la pau és l’únic camí”, “La violència és la por dels ideals dels altres”.
dilluns , 19 de gener del 2009
[download#59#image]
Publicat a Opinió Nacional, 21 de gener del 2009