Contra l’aparador, Marc Moreno
Ben poc després de la fundació d’Edicions 62 a algú se li acudí la brillant idea de començar una col·lecció de novel·la policíaca, escollir a Manuel de Pedrolo com a director i anomenar-la «La cua de palla». Malgrat que algunes de les traduccions han envellit més que no seria convenient, aquesta selecció de novel·les policíaques —que és precisament com es denominà, «Seleccions de la cua de palla», en una nova etapa dirigida per Xavier Coma— suposà la consagració del gènere negre a casa nostra.
Des de fa un temps, tant Crims.cat com Llibres del Delicte s’han proposat agafar el relleu de la sèrie negra. El darrer llibre d’aquesta última editorial, que es caracteritza per la voluntat normalitzadora de publicar exclusivament autors que escriuen en català, és Contra l’aparador, escrit per Marc Moreno, una de les veus més constants del gènere, i, alhora, responsable de l’editorial.
Una novel·la que parteix d’una premissa coneguda, és possible el crim perfecte?, però des d’una perspectiva original: els responsables del cop contra l’aparador que desencadenarà tota l’acció, no són pas professionals, ni encara menys gentlemans de guants i coll blanc, sinó una colla d’amateurs que (mal)viuen als barris més desafavorits: “la Barcelona més fosca […] que mai no surt a les guies” (pàg. 92).
Una capital del principat degradada, on les enlluernadores i aviciades filles dels milionaris de l’incomparable Raymond Chandler són substituïdes per una noia, Fani, més pertorbadora —“es planta davant del David […] amb la descomposició del cos tan prim que té i el pitram de la 95 embotit en la roba ajustada i provocativa que vesteix habitualment” (pàg. 16)— que no pas enlluernadora, que ho pot ésser tot menys una nena malcriada: “Ja he vist massa pallisses a casa!” (pàg. 23).
On els delinqüents tramen plans no pas per enriquir-se, sinó per sortir de la misèria: “voleu continuar vivint al fons del forat que és aquesta merda de barri o voleu canviar la vostra vida?” (pàg. 46). Plans en teoria miraculosos —“Està tot calculat. Tinc un pla perfecte” (pàg. 50)—, que en primera instància sembla que reïxen —“Ha sortit bé, tio, ha sortit bé, la mare que ens va parir, ha sortit de puta mare!” (pàg. 64)— però, com no podia ésser d’altra manera, la barca maiakovskiana del seu amor (i dels seus somnis) no trigarà a estavellar-se contra la realitat quotidiana: “No, no, cagada, joder, quina cagada” (pàg. 67).
Perquè, és clar, en les seves condicions, una cosa és fer xocar un automòbil contra l’aparador d’una joieria —volguda o no, una perfecta metàfora del dos mons antinòmics que conflueixen a Barcelona: els que no tenen ni el que els cal per viure i els que converteixen la seva existència en simple exhibició (i possessió) del que és superflu— i una altra, de molt diferent, pretendre que aquest impacte els permetrà traspassar el vidre blindat (més aviat, la muralla) que separa les dues realitats indissolubles.
Si a tot això hi afegim un ritme àgil i ràpid, uns diàlegs vius i molt encertats, l’aparició del que en podríem dir el crim organitzat, una família amb un nen malalt que necessita un transplantament, tota una colla de gent que té tanta costum de fer servir les seves cèl·lules gires com el govern espanyol de practicar el diàleg, una sergent dels Mossos d’Esquadra incapaç de compaginar professió i família —“em sentiré la persona més miserable del món, descuidar una filla per pujar quatre esglaons a la feina” (pàg. 38)—, ja tindrem tots els elements que posen en marxa una novel·la de lladres i serenos on els lladres no saben fer la seva feina i on els policies no saben deixar de fer-la.
dijous, 21 de gener del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons