Des que el sempre objectiu ABC va iniciar la polèmica sobre els extres del cotxe oficial del president del Parlament, Ernest Benach, l’opinió al nostre país sembla haver-se dividit en dos bàndols. Un, de més nombrós, el critica, tot exigint austeritat pressupostària. El segon, amb molt menys adeptes, el defensa.
El problema és que si formes part del primer – com, amb matisos importants em succeeix a mi – caus de manera automàtica en el risc de semblar fer el joc a aquells que aprofiten qualsevol oportunitat per a atacar i vexar el govern català, el nacionalisme (el nostre, per descomptat, no pas l’universalista espanyol…) o les idees sopranistes.
Per contra, si formes part del segon, la situació s’inverteix i sembla que, davant dels atacs furibunds que provenen de la premsa més cavernària de la meseta ibèrica, no et resti més remei que combregar amb rodes de molí i justificar el que no és ni mai hauria d’ésser justificable: malbaratar innecessàriament els diners del contribuent.
Davant d’aquesta disjuntiva, resulta difícil mantenir la independència i l’objectivitat de criteri per a poder opinar amb el rigor que seria imprescindible. Amb el temps, s’han anat perdent les precisions i els termes mitjos: blanc o negre, amb mi o contra mi. Es mira abans qui és i a quin partit pertany que no pas si ha complert amb les seves obligacions o ha actuat com caldria…
Així s’ha anat diluint la funció primordial i primigènia de la premsa, d’allò que temps enrere era anomenat el Quart Poder: controlar els poders públics, exigint que compleixin amb integritat i solvència les tasques que tenen encomanades i vetllar per que administrin amb eficiència els cabals de tots.
Malauradament, des de fa ja uns quants anys, s’estén com una taca d’oli el mal hàbit de justificar i aprovar sempre i en qualsevol cas qualsevol actuació del partit al qual el mitjà de comunicació o el comentarista és afí des del punt de vista ideològic o polític.
Una malaltia – que bé podríem anomenar corporativisme polític o de partit – que cada dia és més i més acusada en tots els mitjans periodístics. Malaltia contagiosa que consisteix en justificar sempre el que fa o deixa de fer el partit al qual hom se sent més proper tot criticant al mateix temps allò que fan els seus oponents, de manera automàtica, amb un acriticisme preocupant. Fins i tot ens els casos més discutibles.
De tal manera que el periodisme va deixant de banda la seva vocació original i bàsica, la d’informar, per a esdevenir corretja de transmissió dels aparells de propaganda dels grans partits. Un fenomen que va iniciar-se en el redactat i enfocament de les notícies i que, en virtut d’un sistema de vasos comunicants, s’ha anat estenent a les columnes d’opinió dels diaris.
Els blocs van sorgir, en certa manera per a tractar de combatre aquest nefast costum, per a garantir un espai d’objectivitat i de llibertat informativa. Un espai no sotmès a censures ni a mesures de pressió ni de control de cap mena. Un espai de llibertat on poder expressar les opinions personals sense limitacions de cap tipus. Un espai on cadascú pogués esplaiar la seva objectiva subjectivitat…
Ara el dubte que es planteja és: en fem l’ús que cal, tots plegats?
dimecres , 29 d’octubre del 2oo8
[download#65#image]