L’infern no són els altres
Un dels criteris, a banda de l’estricament literari, que et permet calibrar amb certesa la validesa d’una obra literària —i, per extensió, d’una obra artística— és la petja que et deixa, com et sacseja, com t’afecta, com deixa senyal (per més petit que sigui) en la teva vida, com et canvia, i sens dubte, la lectura de Daha!, de Hakan Günday, Edicions del Periscopi, març del 2017, traduït del francès per Jordi Martín Lloret, et trasbalsa, et deixa petja; et fa veure (una part) del món d’una altra manera.
I, el que és més important, ho aconsegueix no tan sols pel tema que tracta, el dels refugiats, i per com el tracta, amb una cruel autenticitat, sinó per la seva destresa literària. Perquè l’escriptor turc no ha escollit el tema perquè cregui que sigui —i, sobretot, li sigui— convenient, sinó ha sentit la necessitat interior de parlar-ne; no ho ha fet perquè busqués “un drama humà que li valgués uns quants premis i que, alhora que a ell li omplís les butxaques, alleugés la consciència d’Europa” (pàg. 218), sinó perquè li bullia a dins, com una lava ardent, i li calia donar-li sortida, si no volia esclatar.
I això es percep, ja que, encert literari a banda, el que traspua l’obra és, principalment autenticitat: ha esclatat al seu interior i, per fortuna, l’ha feta esclatar per al lector; per al lector que, des de la primera línia —“Si el meu pare no hagués estat un assassí, jo no hauria nascut…” (pàg. 21)—, rep un colossal impacte, vital i literari, que el situa al caire de l’abisme.
Un abisme, el d’enfrontar-se amb la duresa d’un món bàrbar i inhumà que, ens agradi més o menys, tenim a tocar de la porta de casa, que es pot intentar negligir però no oblidar; que, en tinguem més o menys la culpa la culpa —perquè és més que discutible que en puguem estar del tot exempts—, duem carregat a les nostres espatlles, que ens mira, amb incredulitat, desesperança i ràbia mesclades, des dels murs infranquejables que hem situat entre ells i nosaltres. I potser la literatura, la gran literatura, no pot trencar fronteres ni barreres, però ben segur que si pot fer-les visibles.
Günday ens les duu a casa, i ho fa amb una netedat i, alhora, amb una contundència inusual; tanta que hem d’agafar alè, si volem llegir-lo, perquè la veritat fa mal, molt de mal, sobretot quan se’ns mostra d’una manera tan directa i diàfana, tan indiscutible. I qui millor per mostrar-nos-la, per dir-ho amb major precisió, per fer-nos-la viure que el seu protagonista, un jove condemnat a (sobre)viure a l’altra banda. A l’altra banda de les vergonyoses barreres que hem alçat per no veure el que no volem veure, però, també, i principalment, a l’altra banda de la humanitat; a l’altra banda que permet que nosaltres visquem com vivim… a costa de fer malviure als altres.
Perquè, res no pot ésser més obvi, Gazâ, el jove protagonista, pot ésser més o menys cruel, però no és, de cap manera, dels nostres; pot ésser, fins i tot —com succeïa amb alguns jueus dels camps de concentració nazis—, tant o més cruel amb els seus que no ho som (o no ho seríem) nosaltres, però ni és, ni mai no podrà ésser, dels nostres, perquè ens cal algú que ens faci la feina bruta. I aquesta és, segurament, una de les raons que explica la seva extrema brutalitat: sap, conscientment o inconscientment, que tampoc ell no podrà sortir-se’n, que no podrà mai superar les barreres (físiques però, sobretot socials, polítiques, (im)morals) que el separen dels altres i descarrega la seva ràbia contra els únics que té al seu abast.
Entre d’altres raons, perquè, com explica molt bé Francesc Serés al pròleg —que recomano llegir després del llibre, com a epíleg— “n’hi ha que no poden triar”. I com ho hauria de poder fer, un nen que ja ha davallat a l’infern del seu viatge al fons de la nit amb només nou anys? Algú que s’ha “criat entre llops i [s’ha] convertit també en llop” (pàg. 243), algú a qui han dit —i el que és molt més greu, demostrat— que “el sentit de la vida és la por de morir” (pàg. 124), algú tan angoixat que creu que “s’hauria d’enterrar tots els nens en néixer. Així s’estalviarien molts maldecaps” (pàg. 107).
Daha! és la història d’un monstre (“amb el temps […] sóc més despietat, més criminal, més mentider, més monstruós” pàg. 262), però: qui l’ha creat?, qui l’ha alimentat? Qui ha decidit convertir Turquia en la muralla infranquejable on acaben de cop i brutalment els somnis de “la gent que es juga la vida pel paradís i vol forçar-ne la porta a qualsevol preu” (pàg. 376)?
Günday ens situa davant la realitat i ens la mostra tal com és, posant de manifest que “els uns eren culpables per no haver dit res, els altres estaven personalment implicats” (pàg. 242). I això, que per als que tinguin un estomac sensible, per als que prefereixin no mirar, serà el pitjor de l’obra, el que la converteix en més cruel, dura, estremidora, indigerible, insofrible, és un dels seus majors encerts: si resulta indigerible és precisament perquè és massa real, perquè és plena de vida i —ai las, quin horror!— de veritat.
Perquè, tal com li succeeix a un fiscal que l’interroga a Gazâ quan ha estat a punt de morir, el lector tampoc no pot entendre i, encara menys, acceptar, que “aquella barbàrie form[i] part de la [s]eva quotidianitat” (pàg. 241); perquè, avesat com està a altre tipus d’obres, el lector potser s’esperava “veure alguna cosa bonica?” (pàg. 311) i s’ha trobat encarat (i endinsat) en un drama humà, on tots els seus protagonistes “f[an] els primers passos cap a les tenebres” (pàg. 381) —a la manera de Céline però també de Conrad— i on els homes tan sols disposen d’una “autèntica llibertat”, la de “plorar tant com es vol” (pàg. 296).
En definitiva, un llibre escrit amb molta ductilitat, d’alta qualitat literària, un llibre intensament esgarrifós, esgarrifosament intens, que copejarà amb brutalitat i sense cap mena de mirament les nostres consciències, que ens acostarà a l’infern més horrible, aquell que, ho sabem o no, tots duem a dins, perquè res és més difícil que “escapar-se d’una presó d’on ets tu mateix el guàrdia!” (pàg. 329).
dimarts, 25 d’abril del mmxvii
Publicat a Sonograma Magazine, el 29 d’abril del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons