El cas Wagner / Nietzsche contra Wagner, Friedrich Nietzsche
Podríem considerar l’obra de Friedrich Nietzsche una monumental simfonia, on res no és ni casual ni prescindible, composta per tot un seguit de motius musicals que es van ampliant en una indeturable i eterna repetició de coneixements: en cada nova volta de l’espiral —en cada nou retorn— el seu pensament arriba més i més lluny, més i més amunt, fins a situar-se més enllà.
La seva voluntat de superar tot allò que al llarg dels segles havia impedit a l’home d’elevar-se a les alçades que en dreta llei li pertocarien —el camí més sacrificat i exigent: “El que és bell té les seves espines, ja ho sabem”, (pàg. 45)—, el determinà a deixar enrere fins i tot aquell que (com reconeixia ja en el seu primer llibre, El naixement de la tragèdia) li havia mostrat que “l’art és la tasca més alta i la propietat pròpiament metafísica de la vida”: Richard Wagner.
Com bé assenyala Jaume Creus al pròleg, se n’havia allunyant progressivament, però no fou fins les seves dues darreres obres —El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner (Edicions de 1984, Barcelona, 2012) que es produí la pública declaració “d’una desafecció, un deseiximent, d’una ruptura”, (pàg. 23), definitiva: “Girar l’esquena a Wagner va ser per a mi un destí. […] Potser ningú no ha crescut tan perillosament lligat al wagnerisme, […] i ningú no s’ha alegrat tant d’haver-se’n deslliurat”, (pàg. 27).
D’ell, de tot el que té a veure amb el seu país —“Que a Alemanya la gent s’enganyi respecte a Wagner no m’estranya. El contrari sí que m’estranyaria”, (pàg. 42); “Tinc la desgràcia d’escriure en alemany […]: amb tots els meus instints, he declarat la guerra a Alemanya”, escriu a l’esbós d’una lletra a Hippolyte Taine, el 8 de desembre de 1888— o està contaminat per la décadence: “la vida empobrida, la voluntat de final, la gran fatiga”, (pàg. 28), que impedeix “[a]l filòsof […] de ser la mala consciència del seu temps”, per a la qual cosa li cal “una profunda alienació, fredor, desencant envers tot el que és temporal”, (Íd.).
Per més que hauria preferit que no fos així, que no tan sols es mantingués íntegre, sinó que procurés enlairar-se més i més cada dia —“És el Parsifal de Wagner la seva secreta rialla de superioritat sobre si mateix, el triomf de la seva suprema llibertat d’artista, transcendència d’artista?… Un Wagner que sap riure’s de si mateix? Prou que ho desitjaríem”, (pàg. 103)—, segons el seu parer el músic caigué en el parany temptador de del camí menys esquerp o agrest —com li succeeix a la majoria de la humanitat: “La corrupció, l’enfonsament dels homes és, en efecte, la regla” , (pàg. 107).
El que l’enlluernà quan era jove no complí les seves elevades expectatives i es veié forçat a donar-li l’esquena, per seguir el seu sever i ardu camí de superació, que havia de dur l’home una passa més enllà d’ell mateix: “[A]ls que exigim, tant en els llibres com en la música, sobretot substància, i […] no ens acontentem amb taules merament «figurades» ho tenim pitjor [que la gent pueril]: Wagner no ens dóna gaire on queixalar”, (pàg. 54).
És possible que no es tracti de les dues obres fonamentals del filòsof de Röcken —en una lletra un xic posterior a l’esmentada a l’inici, entenia que ho eren Més enllà del bé i del mal i El crepuscle dels ídols— però no només assoleixen un nivell ben poc discutible, sinó que serveixen com a fidel imatge dels darrers i sublims temps de racionalitat d’un dels més grans pensadors de totes les èpoques.
Si, decisions polítiques a banda, volem ésser un poble normal, és necessari i forçós que disposem de les obres completes de Nietzsche en el nostre idioma. Com ho férem amb Adesiara Editors, cal felicitar Edicions de 1984 per contribuir-hi amb aquest, tan cabdal generós, gra d’arena. Tant de bo que d’altres editorials, que tenen molt menys a perdre-hi, s’animin a seguir el seu lloable exemple.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 3 de maig del mmxiii
© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons