A l’inici d’Em dic Aram, de William Saroyan, el protagonista defineix la infantesa com “els bons vells temps en què jo tenia nou anys i el món era ple de tota mena imaginable de magnificències, i la vida era un somni deliciós i misteriós”. Per més que pugui sorprendre a aquells que coneguin la seva obra, la visió que n’ofereix Walter Benjamin en Infància a Berlín cap al 1900 (Berliner Kindheit un 1900), Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2013, no difereix tant de la d’aquell, atès que beu, igualment, en l’inesgotable deu de la nostàlgia: “El nen […] regnava com un sobirà lleial sobre un món que era seu”, (pàg. 85).
Amb la diferència, és clar, que en el pensador alemany la nostàlgia va estretament lligada amb un intent de recuperació intel·lectual del passat, que més que idealitzar-lo, el determina o categoritza. Més que no pas assajar de recobrar la seva infantesa, el que es proposa és aprehendre-la o analitzar-la. I fer-ho des de la seva perspectiva d’adult; de l’adult amarat de coneixements i experiències que gira els seus ulls enrere i prova d’entendre no tan sols l’infant que fou sinó, també —i sobretot— la infantesa en general; prova de caracteritzar-la en allò que té d’essencial i determinant.
Entenc que aquest plantejament, així com l’estil de prosa escollit, li deu molt a A la recherche du temps perdú de Marcel Proust. Bussejant en els seus records, és principalment l’excitació o emulsió dels seus sentits el que li permet recobrar amb una intensitat més vívida els temps viscuts: “És una paraula, un murmuri o un batec que té el poder de cridar-nos d’improvís a la tomba gèlida del passat, la volta de la qual sembla que ens reflecteixi el present com un simple eco”, (pàg. 51); “El ritme del ferrocarril metropolità i els cops dels picamatalassos contra les estores em bressaven fins que m’adormia. Era el motlle en què prenien forma els meus somnis”, (pàg. 158).
I ho és també estilísticament perquè l’escriptura de Benjamin no tan sols assoleix una pregonesa analítica o categòrica de primera magnitud, sinó que ofereix un component sensible —de tast, en podríem dir— acusadíssim: més que reviure el seu temps d’infància, el que fa és assaborir-lo de nou —reassaborir-lo. Amb una prosa magnífica, depurada, intensament poètica, amb una força evocadora fascinant, que sovint fan pensar en la genial precisió de Rilke: “la vella majordoma em treia l’abric en arribar com si em tragués un pes de sobre”, (pàg. 46); “la meva mà […] buscava talpejant”, (pàg. 47); “El temps s’envellia a les cambres ombrívoles que donaven al pati”, (pàg. 149).
A mateix temps, i sense abandonar en cap moment el pregon nivell d’exigència de la seva anàlisi —i aquest és, segons el meu punt de vista, un dels seus majors, incontestables mèrits—, és capaç de recobrar amb gran encert i sensibilitat la mirada entre sorpresa i màgica de l’infant que va ésser; d’aquell món primigeni on tot és just i necessari, i el bé i el mal estan tan ben delimitats: “estava convençut que […] la funcionària acabava rebent una enrampada com a càstig per la seva negligència”, (pàg. 28); d’aquell regne de misteri i aventura on “m’esperaven perills a cada revolt”, (pàg. 159); d’aquella vida novella que va creixent a força de descobertes: “Les troballes són per als infants el que les victòries per als adults. Havia estat buscant una cosa que m’hauria rendit l’illa sencera, que me l’hauria obert en exclusiva”, (pàg. 148).
Una de les descobertes, la que segurament més el marcà —i, sens dubte, la que més ens cal agrair— és la de la lectura: “Què tebi i suau era l’aire del sud procedent de les novel·les d’aventures que ens procuràvem entre classe i classe”, (pàg. 105). Una passió, facilitada i fomentada per la generosa biblioteca de la seva família, que mai més no l’abandonaria, que determinaria el seu futur —“Ben aviat vaig aprendre a disfressar-me en les paraules”, (pàg. 71)— i que descriu amb una frase magistral —“Llavors obria el llibre per la primera pàgina amb la solemnitat del qui trepitja un continent nou”, (pàg. 120)— que fóra bo que els mestres de literatura repetissin als seus alumnes si pretenen desvetllar-los el goig per la lletra impresa.
La literatura entesa com un dels més meravellosos viatges que hom pot emprendre, dut de la mà d’autors que tinguin clar que plaer i enriquiment han d’anar plegats; de la mateixa manera que forma i fons, dues entitats bessones que han d’avançar a l’uníson. Com assenyala Benjamin en un paràgraf que, si substituïm “mitjó” per “llibre” no podria ésser més escaient i exacte: “aquella veritat misteriosa: la forma i el contingut, l’embolcall i el que estava embolicat, […] eren una sola cosa. Una sola cosa i, ben mirat, també una tercera cosa: el mitjó en què tots dos s’havien transformat”, (pàg. 126).
En definitiva, aquesta obra —esplèndidament traduïda per Anna Soler Horta—, escrita per un autor per al qual, malgrat els anys, “la innocència [no] havia prescrit”, (pàg. 126), constitueix un cant a la infantesa perduda, però, per damunt de tot, al temps retrobat, a la immersió en el més profund substrat constitutiu de nosaltres mateixos. O el que és el mateix: en l’infant que —si el jo adult no ha estat tan irresponsablement gelós com per assassinar-lo— segueix vivint (i somrient) ben endins nostre.
dilluns, 7 d’octubre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons