Comento sovint que en aquest país nostre la cultura acostuma a ésser sinònim d’obituari: només es parla dels artistes i creadors —un dia o dos a tot estirar— quan ens deixen. Per fortuna, el cas de la gran Joana Raspall és diferent, atès que enguany se celebra el centenari del seu naixement i això li ha permès recobrar una part de l’atenció que hauria merescut des de fa temps; com si, tot d’una, hagués fet una eclosió miraculosa en el món de les lletres catalanes.
I això que l’autora de Sant Feliu de Llobregat ho és tot menys una nouvinguda. Tant és així que gairebé podríem dir que ha viscut en les paraules. Des dels 16 anys, quan començà la seva infatigable carrera participant en un concurs literari organitzat per la revista local “El Eco del Llobregat”, no ha deixat d’escriure fins el darrer moment.
I ho ha fet —i aquest punt és fonamental, en una terra com la nostra, on les renúncies i la col·laboració amb aquells que pretenien anorrear la nostra cultura ha estat tan natural com poc estigmatitzada—, mantenint-se fidel als seus principis i ideals i, sobretot, a la seva llengua. La qual cosa, no cal dir-ho, la relegà a la clandestinitat; a un paper secundari absolutament injust.
Podríem, doncs, fer una lloança encesa —absolutament irrebatible— de Joana Raspall com a escriptora i, potser, posar-la com a model de la Catalunya que hauria pogut ésser i no va ésser, del país que hauríem tingut, i tindríem, si tothom (o, si més no, una majoria), hagués seguit el seu exemple d’integritat, però no ho farem.
No ho farem per un motiu ben senzill: perquè, discreta i modesta com era, si li demanéssim com voldria ésser recordada, la seva resposta segurament seria: amb la seva obra. Aquesta obra que, si la llegim, la convertirà en immortal; aquesta obra que permetrà que segueixi vivint entre nosaltres per sempre més.
Un cop ha marxat, doncs, el millor homenatge que li podem retre —avui i cada dia— és llegir algun dels seus nombrosos llibres, tan plurals com atractius. Per descomptat, la seves creacions infantils, tant en prosa com en vers, que són les més conegudes, però també l’altra, l’adreçada als adults i els seus imprescindibles diccionaris, fets en col·laboració amb Jaume Riera (Diccionari pràctic de sinònims catalans: mots i frases) i amb Joan Martí (Diccionari de locucions i frases fetes i Diccionari d’homònims i parònims).
Si, tanmateix, anem un xic desorientats i no sabem per on començar, no ho podem tenir més fàcil: fa ben poc Editorial Mediterrània li publicà un llibre d’allò més adient per a les festes que ja tenim a la cantonada: Divuit poemes de Nadal i un de Cap d’Any.
En acabat, si volem fer-la feliç, acostem-nos a la nostra llibreria o biblioteca habitual i escollim-hi algun llibre de poesies, el que vulguem, encara que no sigui seu, i llegim-lo; convertim l’excepció en costum, seguint la seva “Invitació”:
He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me’ls tots!
Si t’agrada llegir
et faran companyia,
ens els podem partir.
dijous, 5 de desembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat