Molt s’ha parlat – i, si tot continua igual, em temo que se seguirà parlant… – de les cèlebres declaracions efectuades a finals del 2007 pel sempre imparcial i objectiu Joan Ferran sobre la necessitat “d’arrencar la crosta nacionalista de les emissores” de la Generalitat ja que alguns periodistes “encara es veuen arrossegats per la inèrcia de tants anys de pujolisme, per una visió esbiaixada del país”, que feien servir un “llenguatge tendenciós” i no pas “neutral i equilibrat”.
Amb la coherència i legitimitat que el caracteritza, l’amic Ferran efectuava aquestes fonamentades i més que justificades acusacions de proselitisme al que, sens cap mena de dubte, és el periòdic més imparcial i objectiu de tots… Precisament aquell que, no feia pas tant de temps, va suggerir a Pascual Maragall la genial idea d’espolsar-se la responsabilitat de l’ensorrament del túnel de maniobres del Carmel responsabilitzant l’anterior govern de Convergència i Unió per la pràctica habitual del 3 %. Un periòdic, doncs, ben poc suspecte d’allotjar sobiranistes ni de promoure una “cosmovisió nacionalista” de l’estat espanyol…
Els seus socis de govern, amb l’efusivitat i l’efectivitat que els caracteritza, van afanyar-se a criticar les paraules del diputat socialista. Per part d’ERC, Joan Ridao va qualificar-les “d’inacceptables, deslleials, sectàries i antidemocràtiques”, tot assegurant amb contundent fermesa que no permetrien que s’apliquessin “mai les tesis de Ferran”.
Per la seva banda, ICV va aprofitar l’avinentesa per a demostrar de nou que no eren, ni han estat mai, la marca blanca subsidiària dels socialistes catalans, reaccionant amb més suavitat que Esquerra, contemporitzant i dulcificant la situació en titllar de “desafortunades, equivocades i injustes” les declaracions del dirigent socialista…
Com acostuma a ésser habitual el PSC, havent comprovat en ocasions anteriors el grau de credibilitat de la posició de força i el perill que suposa no fer cas de les advertències d’ERC i d’Iniciativa, va decidir seguir amb el seu programa de cirurgia periodística dels mitjans públics de comunicació. D’aquells mitjans nafrats que havien estat tan poc lleials amb l’excel·lentíssim Govern Tripartit.
Progressivament, amb absolut sigil – «para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado », que deien aquells altres – van anar fumigant i eliminant les males herbes que amenaçaven amb malaguanyar l’immens camp de cultiu dels seus irrenunciables latifundis mediàtics.
Acurada i mil·limètrica operació que va culminar amb el comiat del gran guru que pronunciava “arengues, disfressades d’informació, a primera hora a Catalunya Ràdio”: Antoni Basses. Aquell periodista radical i intolerant que va cometre la monumental errada de convidar al seu programa tertulians que representaven l’ampli i plural espectre polític català, en comptes de cenyir-se al cànon d’afectes al partit de la seu al carrer Nicaragua…
Resulta innegable que la iniciativa de Ferran va obtenir un èxit rotund, ja que es va segar d’arrel la suposada voluntat de “construir la pàtria”, enquistada des dels malèfics temps pujolistes. Des de fa un temps, els mitjans públics de la Generalitat han recobrat el que, com bé assenyalava el diputat socialista, sempre hauria d’haver estat el seu objectiu primordial: informar als catalans. Informar, amb absoluta llibertat i independència dels constants i magnífics èxits del segon Govern Tripartit!
dijous, 30 d’abril del 2009
© Cesc Serrahima 2009
PS: Davant d’aquesta nova brillant fita assolida pel Govern d’Entesa, només resta el traç d’un dubte insignificant: realment s’ha arrencat la crosta nacionalista? O potser els mateixos que, amb una mà, s’encarregaven d’arrencar la crosta nacionalista catalana, amb l’altra, mantenien i llauraven la nacionalista espanyola?
Publicat a Tribuna.cat, el 30 d’abril