Per a qualsevol Club de Lectura, comptar amb l’autor per poder comentar la seva obra amb ell és un privilegi fantàstic, un enorme enriquiment de l’experiència lectora. I, potser, encara més quan es tracta d’un poemari que —quan té la vàlua que ha(uria) de tenir—, acostuma a donar lloc a majors possibilitats d’interpretació i qualsevol cop de mà de la mare de la criatura és molt benvingut.
Ahir al vespre, als Amics del les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, Laia Llobera, amb la seva amabilitat, el seu caràcter obert i transparent i la seva generosa predisposició, va fer patent que els grans escriptors són, també, grans grans persones: «Així com se coneix els petits per lo que mosseguen els grans, se coneix als grans per la generositat amb què tracten els petits», escrivia Narcís Oller a Caterina Albert en una carta de l’any 1903, segons podem llegir a les Memòries de l’escriptor de Pilar Prim. I són, per damunt de tot —i això no pot ésser més d’agrair— modestes, properes i accessibles.
Des de la lectura del primer vers de Certesa de la llum —que copio a continuació— mostrà a tots els assistents no tan sols la raó, el sentit i la funció del seu esplèndid i tan ambiciós poemari —que prova d’abastar amb les sempre limitades crosses de les paraules allò que és conscient que mai no podrem abastar (una explicació del cosmos que ens permeti saber d’on venim i, per tant, de qui som)—, sinó, alhora, la cabdal importància que concedeix a poder-lo compartir amb els lectors, d’una manera tan àmplia i esbatanada com sigui possible.
Perquè, tenint ella ja clar d’entrada —com ho palesa l’ús del temps verbal escollit, “voldries”, del primer mot del poema (i del poemari)— que el propòsit que pretén és únicament a l’abast dels déus i no pas dels homes, i sabent que els humans per entendre’ns ens cal l’ajuda de les ales de les paraules —i aquestes, com les d’Ícar, se’t desfan entre els dits així que goses atansar-te al fulgor de la divinitat o l’eternitat— i no ens podem comunicar o entendre mitjançant els pensaments, com segurament ho farien els déus si existissin, obrir els poemes a una pluralitat d’interpretacions i significacions és, no ja convenient, sinó necessari —per no dir imprescindible.
Fou per això, pel seu interès per descobrir o indagar plegats, per avançar en el coneixement del que no (ens) és possible conèixer, per obtenir el besllum del que percacem —en debades, però, alhora (i paradoxalment) donant sentit a la nostra existència—, que agraïa amb tanta afectuositat com interès les lectures individuals dels diversos assistents, que amb les seves aportacions, per al·luvio, donaven major gruix i volum als seus versos; que, per dir-ho en paraules entenedores, els completaven.
I els engruixien —o els completaven, en la (menuda) mesura en que això sigui humanament possible— en entendre o explicar-se l’emoció, sensació o reacció que cadascun dels presents sentí en llegir (i re-llegir; i en fer-ho, pensar i re-pensar) els versos del seu llibre de poemes. Començant per l’inicial que, com s’esdevé en els poemaris que en mereixen la qualificació —massa sovint no són més que un aplec casual (que no causal, que és com haguera d’ésser) de versos— és la clau de volta de la resta de llibre.
Primer vers que és, com confirmà l’autora, el senyal d’advertència que col·loca, al frontispici de la seva obra, dient, sense dir-ho: «Viatger poètic, això és el que trobaràs si vols aventurar-te a compartir amb mi la meva experiència literària; malgrat tot, m’hi vols acompanyar?».
I els que van assistir a la vetllada d’anit als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, no tan sols ho volgueren, sinó que, mercès a la màgica combinació de la seva traça lírica i a la seva afabilitat, en varen tornar no només culturalment i poètica més rics, sinó, molt contents de tan grata companyia.
Tant que, sens dubte, quan publiqui un nou poemari, se sentiran més que joiosos de tornar a emprendre un nou viatge amb ella.
dijous, 14 de maig del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat