Ja vam comentar en un anterior article l’estratègia dels ben retribuïts assessors de José Montilla per a aconseguir alliberar els socialistes catalans de la necessitat de pactar amb Iniciativa i ERC per a formar govern. Si llavors ens referíem a ICV, ara podem analitzar el seu plantejament pel que fa als seus socis d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Si l’objectiu que es pretenia amb ICV era reduir i quasi esborrar la seva imatge d’esquerra alternativa i compromesa amb els moviments alternatius, el que es perseguia amb els republicans era qüestionar – amb fets i no pas paraules – la seva voluntat independentista. Calia pensar en els mitjans més eficaços per a aconseguir que els votants sobiranistes es desencantessin del miratge d’ERC i decidissin no votar-los en les properes eleccions.
Si en el primer – efímer – Govern Tripartit la visió quasi unànime de l’opinió pública, atiada per la caserna mediàtica espanyolista, havia estat que Josep Lluís Carod i el seu partit sotmetien al PSC sota la fèrula intransigència del seu radicalisme independentista, calia donar-li la volta al mitjó. Calia extirpar d’arrel aquesta incòmoda rèmora i projectar la idea que ja no serien els socialistes els que es venien a ERC sinó a la inversa.
Per a aconseguir-ho, resultava cabdal deixar clar, des del primer moment, qui dominava la partida d’escacs del nou govern. I, per damunt de tot, palesar qui manegava les peces blanques… Era imprescindible aigualir la situació i la importància d’Esquerra dins del nou Govern. I, sobretot, reduir a la mínima expressió la seva presència a la premsa. Si més no, en el que a notícies positives es referia. Calia projectar subtilment la imatge que els republicans traïen, al mateix temps, els seus ideals i els seus electors. I, si era possible, convertir la imatge en realitat…
Per a començar s’havia de redimensionar la posició de predomini que havia ostentat Josep Lluís Carod dins del primer Tripartit, convencent-lo per a que acceptés una vicepresidència amb unes funcions més simbòliques que no pas reals, reduint el seu pes específic i mediàtic.
El següent pas consistí en lliurar la Conselleria de Governació a aquell que s’intuïa que podria esdevenir el proper candidat d’Esquerra a les eleccions, Joan Puigcercós. Un temptador càrrec de primer rang i significació, que no podria rebutjar. Un cop nomenat, només calia esperar… Esperar, per exemple que decidís despenjar la bandera espanyola de la seu de la seva Conselleria. I obligar-lo a complir la llei, penjant-la de nou. Si no ho feia, hauria de dimitir. Si obeïa, evidenciava la seva elecció en la disjuntiva plantejada entre coherència ideològica i manteniment del poder: el candidat independentista hissant la bandera espanyola!
A partir d’aquí s’havia de donar corda als restants Consellers i diputats d’ERC per a que ells mateixos sembressin la llavor dels dubtes entre la seva militància i els seus votants. El PSC només havia de seguir movent les seves peces amb astúcia per a posar en entredit el pretès sobiranisme dels republicans i demostrar que les famoses línies vermelles que condicionaven el pacte de govern del no eren més que paper mullat.
Que Esquerra havia perdut – si mai l’havia tinguda –la capacitat d’influir en les decisions del seu soci majoritari de govern: essent incapaços de pressionar als 25 diputats del PSC a les Corts espanyoles per a que votessin a favor de les seleccions catalanes, de la presència del català al Congrés espanyol, de que vetessin els pressupostos del 2009 mentre no s’aprovés el nou model de finançament, o d’oposar-se a convertir les ONG catalanes en poloneses…
Si hi afegim la generosa i inestimable col·laboració dels mateixos republicans, que s’han permès incomplir alguna de les seves més rotundes promeses — “mentre esquerra sigui al Govern no hi haurà tercera hora de castellà”— acceptant que a Sant Cugat, per exemple, s’apliqui ja a totes les escoles, o oferint el seu suport oficial a la candidatura de la ciutat de Madrid als Jocs Olímpics del 2016 (rebaixant Barcelona a la categoria de sub-seu…!), no es pot negar que l’estratègia dels assessors de Montilla ha suposat un rotund èxit per als interessos dels socialistes…
Un èxit per al PSC que podria propiciar una patacada espectacular per a l’actual direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, segons semblen confirmar algunes de les darreres enquestes d’intenció de vot i el Baròmetre d’Opinió Política del mateix Govern (pàg. 27, quadre 32), que pronostiquen que podrien perdre entre 5 i 6 diputats.
Tot indica, doncs, que la qüestió que es planteja, a hores d’ara, és la següent: permetrà ERC que els socialistes catalans se surtin amb la seva, convertint-se en el fogar indiscutible de l’esquerra a Catalunya? És encara a temps el partit republicà de canviar de rumb, de fer ús de veritat de la cèlebre clau del Govern i d’aconseguir convertir-se de nou en el pal de paller de l’indepentisme català? O preferirà mantenir la seva deriva i deixar orfes els votants independentistes… fins que la CUP es decideixi a prendre el seu relleu?
© Cesc Serrahima 2009
[download#98#image]