Llengua comuna

La gent del Manifiesto por una lengua común no en tenen prou amb sembrar zitzània i tractar d’establir una gradació entre les llengües, indicant que unes són <<democràtiques>> i altres no… Coneixedors de que la raó no els empara, han de recórrer a la manipulació dels conceptes i les paraules per a que encaixin amb les seves obsessions paranoides…

Entre elles, una té l’evident voluntat d’imposar la idea, de bandejar qualsevol noció de diversitat o pluralisme que pugui enriquir el conjunt. És tracta del concepte de llengua comuna.

A força d’insistir, d’anar repetint una vegada rere l’altra la mateixa fal·làcia, segueixen alimentant un conflicte inexistent i altament perillós: el de la confrontació lingüística. Al damunt, no saben sembrar la discòrdia més que amb llavors espúries…

Volent-la convertir les innocents llengües en armes de batalla, les perverteixen. Amb total desvergonyiment, es refereixen a l’espanyol com la <<lengua comuna>>. El seu objectiu és obvi: eradicar el valor de la diversitat i uniformitat, tot consagrant la superioritat d’una llengua – la seva, és clar – per damunt de les altres, les vernáculas…!

Per sort, una falsedat, per més que es reiteri, no deixarà mai d’ésser-ho. Malgrat que ho vulguin negar, a l’estat espanyol no hi ha una sola llengua. N’hi ha una, l’espanyola, que és oficial a tot el territori de l’estat, i d’altres, que ho són també als seus respectius territoris.

La llengua espanyola, doncs, és oficial a tot l’estat. No cal ni entrar a discutir-ho – entre d’altres raons, perquè tenen la maquinària de governamental ben engreixada per a imposar el monolingüisme…, espanyol! Ara bé, per més que convinguem en que és oficial, no podem caure en el parany de considerar-la comuna!

Comuna per a qui? Serà comuna per a tots aquells que la fan servir i se la senten seva, no? Per a tots aquells que la tenen com a llengua pròpia i la fan servir usualment. No pas per a tots aquells que en tenim i en sentim una altra com a pròpia: euskera, gallec, català – valencià…

Alguns dels que habitem a les provincias tenim una llengua comuna ! Ben cert! Però no és pas l’espanyola. És la nostra, aquella que compartim amb tots aquells ciutadans que parlen com nosaltres. Però tampoc cap de les altres llengües ibèriques no és pas llengua comuna: ni de tots els bascos, ni de tots els gallecs, ni de tots els valencians…

Pel mateix motiu, només els que sentin com a pròpia i usin de manera prioritària l’espanyol tindran la mateixa llengua comuna amb els ciutadans de l’estat espanyol monolingües.

Els altres només en podem tenir una, de llengua comuna: la que compartim amb els que parlen com nosaltres. En el nostre cas, el català, valencià o com preferim anomenar-la. Llengua que compartim amb tots aquells que l’usin, amb independència d’on visquin: al País Valencià, Ses Illes, Andorra, Catalunya Nord, el Principat… En el benentès de que no la compartim – i per tant, no és llengua comuna – amb tots els ciutadans d’aquests territoris, sinó únicament amb aquells que se’n serveixin de manera prioritària.

Una realitat, aquesta de que el català no és la llengua del Principat i d’altres territoris peninsulars, sinó que ho és també junt amb l’espanyol, que els centralistes ens han anant reiterant compulsivament des de fa una bona pila d’anys. Amb aquella voluntat malaltissa que tenen alguns d’evitar, per qualsevol mitjà, que el català i Catalunya poguessin arribar a esdevenir sinònims…! Quantes vegades hem sentit pontificar que les llengües no pertanyen a cap territori sinó a la persona que l’usa? Que ni a Catalunya ni a cap territori de llengua catalana no tenim una sola llengua comuna? Quantes?

Ara, doncs, no seria ni just ni acceptable que pretenguessin fer un gir copernicà, pel que a aquest criteri es refereix. No es pot pretendre que allò que és vàlid per al català no ho sigui igualment per a l’espanyol… !

Com a llengua de l’individu i no pas de la comunitat, tampoc l’espanyol no és la llengua de l’estat espanyol, sinó una de les que s’hi parlen. Una més, igual inter pares.

Això sí, amb l’il·legítim privilegi d’ésser l’única oficial a tot el territori estatal. I, com a malaurada conseqüència, l’única que tenim l’obligació de conèixer. I, encara més desafortunadament – i a causa d’una interpretació jacobina del dret i de l’estat – de fer servir en les nostres relacions amb l’estat central…!

Ara be, tinguem-ho clar, i manifestem-ho amb veu alta i clara tan sovint com puguem: el fet d’estar obligats a conèixer-la i a emprar-la no la converteix, sota cap concepte, en la nostra llengua! De fet, per a uns quants, és precisament aquesta imposició el motiu que ens impedeix que podem sentir-la propera i com a quelcom més o menys nostre (i, de retruc, tampoc l’estat que la converteix en obligatòria…!).

I, encara menys, la converteix en la nostra llengua comuna ! De llengua, com de mare, només en podem tenir una! Una de sola! Una sola llengua que ens agermana amb tots aquells que l’usen – i la volen seguir usant..!

dimarts, 1 de juliol del 2008

[download#196#image]