El oficio de vivir, de enseñar, de escribir, Norberto Bobbio
Cogito, ergo sum
Amb la filosofia sovint s’esdevé el mateix que amb la poesia: hi ha lectors d’altres gèneres que no s’atreveixen a llegir-la, que creuen que no hi entendran res; o, el que encara és pitjor, que no en trauran res. Una idea que té una part de raó, atès que tant poesia com filosofia exigeixen un esforç i una concentració suplementària, però que no la té, ni de lluny tota. Perquè dels llibres de pensament no tan sols s’acostuma a treure’n alguna cosa, sinó que ofereixen una collita abundant; l’esforç superior rep, també, una recompensa superior.
Norberto Bobbio es conegut sobretot pels seus estudis sobre filosofia del Dret i sobre política, i per això s’agraeix tant que Editorial Trotta publiqui El oficio de vivir, de enseñar, de escribir (Il mestiere de vivere, di insegnare, di scrivere), en traducció d’Andrea Greppi, perquè ens mostra la fecunditat i la pregonesa del seu pensament. D’aquest pensament que el va dur a ésser un dels pensadors italians més reconeguts dels darrers temps.
I més en uns temps com els que ens estan tocant de viure, de realitats enfrontades, de blancs i negres absoluts, de nosaltres i d’ells, de si no estàs amb mi estàs contra mi; quan fa la impressió que parlar de diàleg signifiqui parlar no ja de renúncia sinó de claudicació; quan sembla que del que es tracti no és de convèncer sinó de vèncer, i de vèncer sense compassió, sense atendre els ferits que queden pel camí. Davant d’això l’autor de Politica e cultura ens recorda quines són, o haurien d’ésser les bases de qualsevol societat que es pretengui mínimament civilitzada: “La primera condición para que el diálogo sea posible es el respeto recíproco, que implica el deber de comprender lealmente lo que el otro dice, aunque no se comparta, para darle respuesta sin animadversión, con argumentos a favor y en contra” (pàg. 17).
Un principi que podríem emparellar amb el de la falsabilitat de Karl Popper, perquè, com aquest, implica la necessitat de seguir avançant sempre, de continuar sotmetent les nostres idees cada dia a prova, fent-les xocar frontalment contra les dels altres per comprovar si es mantenen o no dempeus, si els seus pilars segueixen essent ferms o si les aigües dels temps no han anat soscavant els seus ciments. Perquè, com succeeix amb la ciència, l’única manera de progressar de veritat en el nostre pensament és ésser inconformista, és no acomodant-nos mai; és sortir a navegar a l’oceà de les idees, amb les veles ben esbatanades, a fi de comprovar si resisteixen els embats de les noves tempestes.
I per afrontar-les, com més conscients siguem del camí costerut que sempre ens queda per davant, del constant canvi heraclità que sofreix tot el que ens envolta, i, per tant i com a conseqüència necessària, de la fal·libilitat de les nostres concepcions, de la nostra,com més sabem que els nostres coneixements i les idees que n’extraiem són, sempre, provisionals o hipotètiques, millor; atès que, en realitat, “solo contamos con la luz de la razón para las tinieblas en las que nos hallamos inmersos”, que “no existen, ni pueden existir, las certezas absolutas, la condición permanente es la duda metódica” (pàg. 81).
El pensament, doncs —i el diàleg, que és la seva eina de habitual de treball— entès no com a lluita contra els altres, sinó amb els altres; i, alhora, com a lluita constant contra tu mateix i les teves limitacions.
dissabte, 25 de novembre del mmxvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Publicat a Sonograma Magazine, el 29 de novembre del 2017
Altres anàlisis literàries de llibres de filosofia
♠ Curs de filosofia en sis hores i quart, Witold Gombrowicz (Àtic dels llibres)
♣ Ética nicomaquea, Aristòtil (Obrador Edèndum).
♥ La prosa de la vida, Joan-Carles Mèlich (Fragmenta).
♦ Cuadernos negros (1931-1938), Martin Heidegger (Trotta)
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons