On som i com hi hem arribat (III)
Artur Mas, els Mossos i Versió RAC1
En aquest ambient tan convuls i enrarit, on tothom està en tensió —quan dic “tothom” vull dir “tothom menys el Govern”, amb el President Quim Torra al capdavant, que sembla que se sent molt i molt còmode al seu despatx, fent-se l’enutjat perquè Pedro Sánchez no li vol agafar el telèfon; quan n’hi hauria prou amb enviar-li un missatge, per algun mitjà fefaent, informant-lo que ha aixecat la suspensió de la declaració de la República catalana i demanant-li que vingués a recollir les banderes espanyoles i que nomenés ambaixadors— qualsevol petita errada pot complicar-ho tot encara més i posar a prova la temprança més o menys controlada de tants d’ànims exaltats.
Sobretot, si l’error té a veure amb la pretesa exculpació d’alguns dels excessos policials d’aquests dies. Uns excessos que, com qualsevol acte violent, el dugui a terme qui el dugui, cal condemnar amb absoluta contundència i rotunditat. Els dugui a terme qui els dugui, perquè, d’altra manera, el que condemnem no és la violència, sinó els objectius i els mitjans de qui els executa.
Si l’error, en aquesta qüestió, no és, ja, petit, sinó prou considerable, i si té com a protagonista un personatge com Artur Mas, és lògic que les reaccions siguin tan immediates com airades.
És per això que no pot ésser més lamentable que el Community Manager del compte de Twitter del programa Versió RAC1, presentat i dirigit per en Toni Clapés no podia ésser més inoportú ni més inconvenient. Provant de resumir en un tuit l’entrevista a l’expresident, li fan dir:
“Oi que ningú va criticar que el #18A els Mossos fessin servir violència extrema contra gent que havien atemptat contra gent pacífica? Doncs amb gent radicalment violenta que vol rebentar-ho tot, l’obligació dels Mossos és mantenir l’ordre i protegir les llibertats”.
El problema és que Artur Mas no va dir, exactament, això. Que les cometes no reflecteixen les seves paraules textuals, com ho haurien de fer, com diu qualsevol llibre d’estil, sinó que les han alterades. I alterades d’una manera greu. De manera que li fan dir una cosa que no va dir; que, almenys, no va dir tal i com la transcriuen. D’una manera que permet, almenys, entendre el seu raonament, per més que no l’hàgim de compartir. La qual cosa, resultava molt i molt difícil en llegir el tuit de Versió RAC1.
Simplement, perquè el que era —o, més aviat, pretenia ésser— un exemple, per més mal trobat i poc escaient que fos, en una comparació. En una, del tot abjecta i inadmissible, comparació entre els actes terroristes a La Rambla de Barcelona del mes d’agost del 2017 (que van tenir lloc el dia 17, no pas el 18, com diu, també incorrectament, el tuit) amb els aldarulls d’aquests darrers dies.
Davant l’enrenou creat, el programa s’ha vist forçat a eliminar el tuit erroni i fer-ne un d’aclariment, assenyalant: “Aquest tuit és incomplert. Us deixem l’extracte d’àudio íntegre: rac1.cat/a-la-carta/det
Per més que l’exemple em segueixi semblant fora de lloc, i que tendeixi, de nou, a desviar l’atenció del problema real, a afegir-se a aquells que culpen indiscriminadament els que van causar aldarulls, sense tenir en compte que, en la majoria dels casos, no van fer més que defensar-se de les agressions policials, l’àudio sencer és ben diferent.
Com dic, no el comparteixo gens, ni en les formes ni en el fons —què fàcil que és, sempre, culpar els altres; que fàcil és veure la palla en els ulls dels altres i no la biga en els seus; que poc costa d’acusar de radicals i de violents als altres!—crec que cal donar-lo a conèixer les seves paraules tal i com les va dir.
Les transcric, literalment, a continuació:
«—Jo penso el mateix que pensa molta gent. I jo dic: “A mi no m’agraden els excessos de la policia”. I no m’agraden, sobretot, quan són contra gent que no té cap actitud violenta. A mi tampoc m’agrada. No m’han agradat mai. Ara, torno a dir, de la mateixa manera que dic que això poden ser conductes individuals a dins dels Mossos però no col·lectives, però no del conjunt dels Mossos, també els hi dic que, atenció, també és missió dels Mossos mantenir l’ordre públic al nostre país. Això ens interessa a tots.
»— Vostè ha dit […] que els Mossos no són monjos.
»—Clar, això vaig voler fer pedagogia sobre què és una policia. De vegades ens pensem que una policia és una cosa diferent del que és. És a dir, li posaré un exemple. Oi que ningú no va criticar que l’agost de l’any 17 el Mossos utilitzessin la violència extrema, diguem-ho entre cometes, que vol dir arribar a matar gent, que havien atemptat contra altra gent, pacífica? Oi que ningú ho va criticar, això? I això és la violència portada al límit, matar alguna altra persona, no? I en canvi ho vam arribar a entendre, no?
»—Però no sé si és equiparable, el que està passant…
»—No és equiparable, per això li dic. Poso aquest exemple per intentar fer pedagogia. El que vull fer entendre és que, en condicions límits, en condicions extremes, un cos de policia ha d’arribar, fins i tot, en aquest extrem. Que es poder matar algú, imagini’s del que estem parlant…, perquè algú ha matat a altra gent. Literalment ha matat a altra gent. De manera absolutament indiscriminada.
»—Terroristes, no, en aquest cas?
»—Terroristes en aquest cas, eh! Bé, ara separem-nos d’això que és, simplement, un exemple de pedagogia. Ara, evidentment, estem molt lluny de tot això. Aquí això no té res a veure. Però, dit això, home!, quan hem vist també imatges de gent radicalment violenta, que no són els independentistes pacifistes, eh!, no són això, eh!, gent radicalment violenta que el que vol es rebentar-ho tot, l’obligació del cos dels Mossos d’Esquadra, com a policia que és, com a policia que és, és mantenir l’ordre públic i protegir les llibertats de tothom. Per això m’ha agradat molt una imatge d’aquests darrers dies. Que és gent que també es manifestava fent entendre a gent que volia passar-se una mica de ratlla en els actes, doncs, de contestació, fent-los entendre: “Escolteu, aquest no és el nostre camí”.»
Segons el meu, modest, parer, el més lamentable no és l’exemple, que, per més que es facin els advertiments que es facin, no deixa de comparar, o, almenys, posar de costat, dues situacions que no tenen res a veure, que són incomparables, sinó els seus excessos, l’absència total de matisos.
De veritat creu que els aldarulls els ha causat “gent radicalment violenta que el que vol es rebentar-ho tot”? O sigui que, en primer lloc, van ésser “radicalment” violents? I, en segon, que l’únic que volien era “rebentar-ho tot”?, que van recórrer a la violència només per la violència?
Si una anàlisi tan generalitzada i poc acurada com aquesta, incapaç de separar el gra de la palla, la duu a terme un expresident de la Generalitat, com podem exigir a la població espanyola que ho intenti?
dimecres, 23 d’octubre del mmxix
© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Articles anteriors de la sèrie:
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons