Apunts d’una vida
A les terres de parla catalana tenim, per desgràcia, menys costum que a d’altres latituds de llegir diaris, dietaris i, en general, obres memorialístiques. Per això, quan se n’edita (o se’n reedita, com en aquest cas) un, el més normal és que acabi passant desapercebut, que transcorri un temps al taulell de novetats de les llibreries, esperant la seva oportunitat i que n’acabi desapareixent.
Seria una llàstima que fos el que li succeís a la nova edició, integral, aquesta vegada, a càrrec de Carme Vidal i de D. Sam Abrams, del diari de Guillem Simó: En aquesta part de món. Dietaris, 1974-2004, que ha publicat Acontravent. Una d’aquelles obres que mereixen, almenys, ésser llegides —si no rellegides. Un volum de pes, de quasi 750 pàgines —si hi comptem el text “Pedagogia”, que s’inclou al final—, que pot intimidar a una bona part dels lectors, convençuts que està fora dels seus interessos i possibilitats.
Si ho creuen així, crec que el millor que poden fer és començar-lo, i s’adonaran que si el seu autor va dur un diari al llarg d’una important part de la seva vida era, sobretot, perquè tenia moltes coses a dir —a dir i, encara més, a dir-se. Perquè, i aquesta és una realitat a la que per desgràcia cada vegada estem menys habituats, practicava el noble art del pensament i de la reflexió; perquè creia que per provar d’entendre (la major part de les ocasions, infructuosament) la vida, no hi ha altre remei que donar-hi voltes a tot, que pensar molt. I, el que és més, important, fer-ho per tu mateix.
És possible que les primeres pàgines —les que arriben, pam amunt, pam avall, fins l’any 1977— no ens facin aquesta impressió, que ens semblin fluixes i, potser, fins i tot, molt fluixes; tant que ens podem plantejar deixar-ho estar, imaginant que la tota la resta pugui ésser més o menys igual. Si és així, convé tenir una mica de paciència (i de confiança) en l’autor: a partir del 1978 i, més encara, del 1979, el dietari agafa volada i els apunts de Simó van fent-se més i més interessants.
A poc a poc, anirem veient com l’escriptor es va interrogant més i més ell mateix, com comparteix amb el seu dietari —convertit segurament, sinó en l’amic, si més no en el confident més fidel i segur de la seva vida— els seus pensaments i, sobretot, els seus dubtes, les seves inseguretats, les seves incerteses. I com ho fa amb una autenticitat impressionant, ben poc comuna en llibres d’aquesta mena, on sovint sembla que qui els escriu està pensant més en qui el llegirà que no pas en ell mateix.
Per contra, l’autor mallorquí, que si dubta de tot (o de quasi tot), del primer que dubta és d’ell mateix, no és que pensi que algú el pot llegir, és que està convençut que mai no podrà fer res de bo —“en la meva vida no he fet altra cosa que obrir parèntesis. Res de concret, res de definitiu” (pàg. 62)— i, per tant, el que pugui o no escriure en el seu diari no ho voldrà llegir mai ningú. Segurament és per això que, malgrat que ell mateix s’encarregà abans de morir de destruir els originals dels seus quaderns que no volia conservar, es mostri tan contundent, tan alliberat en els seus apunts.
Una autenticitat i una contundència, gairebé en podríem dir una severitat extrema, que és possible que resulti incòmoda o desagradable per a tots aquells a qui al·ludeix, que no són pocs, però que ben segur que nosaltres, com a lectors, hem d’agrair, i força.
Perquè potser no és la més acurada obra memorialística que podem llegir, entre d’altres raons, per una certa tendència, quasi compulsiva, a la reiteració, de la qual n’era plenament conscient —“Llegesc el que vaig escriure els dos darrers anys per aquesta època. Si fa no fa, el mateix deliri repetitiu” (pàg. 484)—, però sí una de les més directes i sinceres; una en la qual podem veure aquell qui escriu no pas com voldria que el recordessin, sinó com era, en tota la seva imponent, contradictòria, meravellosa autenticitat, autèntica humanitat.
dilluns 31 d’octubre i dimarts 1 de novembre del mmxvi
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 22 de gener del 2017
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons