Cal felicitar el primer secretari del PSC per la proverbial sinceritat que ha mostrat aquest cap de setmana, tot deixant enrere el fugaç període d’autocrítica i carregant amb contundència contra els actuals governs de dreta, que duen a terme una política tan desencertada com desastrosa.
Política que, com declarà en la seva al·locució de dissabte passat al Consell Nacional socialista, no té res a veure amb la que desenvoluparen tan magníficament “els governs d’Entesa a Catalunya, presidits per Pasqual Maragall i José Montilla, i les gestions del govern socialista a Espanya presidit per José Luís Rodríguez Zapatero”. Governs progressistes que comportaren “avenços (…) profunds i importants per la gent, [que] significaven progrés, igualtat d’oportunitats”.
Per a la qual cosa, hi afegí, ara que “ja hem fet tota l’autocrítica”, “permeteu?me que reivindiqui la gestió dels governs liderats pels socialistes a Catalunya i Espanya”. Governs d’esquerra que no treien “impostos als rics, com l’impost de successions” ni duien a terme “una reforma laboral que té uns objectius molt clars, com la rebaixa de salaris i de drets dels treballadors i treballadores” i, encara menys, “sense negociar, sense parlar”.
Governs infal·libles, com són sempre els d’esquerres, que van fer les coses com calia fer-les, no pas com els actuals de dretes, que “est[an] trencant” amb les seves “polítiques equivocades [aquest somni d’una Europa unida en la diversitat]”. Perquè, és evident, “la crisi no ve dels governs d’esquerres, la crisi ve dels governs de dretes que van eliminar les regles del mercat i que avui ens han portat on estem.”
No cal dir que, tal i com acostuma a succeir amb els grans líders socialistes catalans i espanyols, Navarro té la raó i tota la raó: la culpa no és pas seva, sinó dels altres. Més exactament, de la dreta malèvola, que no té altre objectiu al món que acabar amb l’estat del benestar social i collar als treballadors fins a l’extenuació.
Això sí, confio que l’encara batlle de Terrassa em permetrà fer unes nímies, quasi insignificants acotacions, de simple detall a la seva tan arcàdica com irrebatible intervenció. Entre d’altres raons, per a evitar que l’eufòria exaltada que ha comportat l’abandonament de l’autocrítica es confongui amb la desmemòria. Amb una desmemòria tan selectiva com sorprenent.
Amic Navarro, què no recordes, potser, quin va ésser el govern que va començar a rebaixar “impostos als rics, com l’impost de successions”? Estàs segur, de veritat, que fou la dreta? No estàs dient blanc allí on hauries de dir negre? És trist que la realitat sigui tossuda i s’imposi a la seva reinterpretació discursiva, però em tomo que convé que facis un xic de memòria: fou el mateix Tripartit d’esquerres, que ara reivindiques amb tant d’afany i joia, qui privà a la Generalitat de recaptar uns 540 milions d’euros anuals!
Tampoc no recordes quin va ésser el govern —espanyol, en aquest cas— que va iniciar, “sense negociar, sense parlar”, “una reforma laboral que [rebaixava els] salaris i [els] drets dels treballadors i treballadores”? Afirmes, sense cap mena de prevenció ni matisació, que fou, altra vegada, la dreta? De nou et traeix la memòria? I quan més et convé? Si n’ets d’afortunat, en poder escollir quan et falla!
Doncs no, em sap greu veure’m forçat a rectificar-te, però fou l’impecable govern de l’amic de Catalunya, el del teu company de partit —aquest mateix José Luis Rodríguez Zapatero que amb tant d’orgull reivindiques— el que primer en imposar una reforma laboral que soscavava els fonaments de la regulació laboral que tants d’anys havia costat d’aconseguir!
És per això que, amb tota la modèstia del món —i atès que en l’acte de dissabte demanaves a Convergència i Unió, “sobretot (…) coherència”— m’atreveixo a sol·licitar-te que practiquis el que prediques. Que —bo i fent un esforç per recordar aquell lema del PSC que assegurava que la seva acció política es basaria en “(els) fets, no (en les) paraules”— la coherència, més que no pas exigir-la (als altres), l’exhibeixis.
Que serveixis d’exemple de la irrebatible superioritat de l’esquerra enfront de la dreta i procuris, d’ara en endavant, garantir la coherència entre “els fets” i “les paraules”. Evitant, sobretot, que les teves paraules no s’oposin als vostres fets (passats o futurs)!
dimecres, 28 de març del mmxii
© Xavier Serrahima 2012
Publicat a Tribuna.cat, el 28 de març del 2012
|
Comparteix
|
