Únicament a algun inconscient i malpensat se li pot acudir imaginar que els canvis radicals que el batlle de Terrassa ha introduït al grup parlamentari socialista —la substitució en els seus càrrecs de Joaquim Nadal, Miquel Iceta, Laia Bonet i Marina Geli— obeeixen a la voluntat de passar-hi comptes o d’estirar-los les orelles. Ell mateix ho ha expressat amb contundència: els canvis introduïts “no són un càstig cap a ningú”, atès que “tots els diputats i diputades d’aquest grup tindran molta feina”.
Pel seu costat, Jaume Collboni, que ocuparà el lloc d’Iceta com a portaveu dels socialistes a l’hemicicle, s’ha afanyat a mostrar-se digne de la designació afegint que “No volem acabar ni amb els crítics ni amb els catalanistes” —«Acabar, no, però, degradar, sí?», podríem demanar-nos— sinó “guanyar coordinació” entre el PSC i el Parlament. Declaració que implica que els anteriors representants no garantien aquesta coordinació. Entre d’altres raons, perquè Navarro— que, no ho oblidem, no és diputat— encara no havia aconseguit col·locar els seus al comandament del Parlament…
Ara ja els hi té. Amb la qual cosa, ja no la coordinació, sinó, el que és fonamental, té la fidelitat garantida. En primer lloc, perquè són els seus; en segon, perquè han vist ben clar el pa que s’hi dóna, al nou PSC: tot aquell que se li acut moure un dit o obrir la boca sense el permís previ del secretari general del partit, és immediatament premiat amb càrrecs del “més alt pes polític”… que ningú no vol! O enviats a les galeres metafòriques —quan no cementeris d’elefants polítics— en què s’han entestat tant PP com PSOE a convertir el Parlament Europeu.
Navarro té tota la raó: de càstig res de res! Ell s’ha limitat, estrictament, a posar les coses —i, sobretot, les persones— al seu lloc; al lloc que els hi correspon. Les que combreguen amb la seva desfasada visió federo-espanyolista, al capdavant de tot; les que no, les que es capfiquin en defensar un PSC catalanista, hereu de les idees d’en Josep Pallach, ben lluny —o ben avall, segons com ens ho mirem—, al cap i a la fi, si no se senten bé en aquest nou PSC, sempre poden marxar cap a la dreta radical de CiU —tal i com se li va (més que) insinuar a l’irredempt Ernest Maragall.
De càstig, doncs, ni parlar-ne. Que el PSC és socialista, no pas comunista, ni molt menys marxista! Per tant, res de purgues a l’estil estalinista. Això, mai dels mais! No ha estat un càstig, sinó un avís per a navegants: qui es mogui, sense consentiment, no sortirà a la fotografia (del proper grup parlamentari socialista); qui faci proclames catalanistes —Pablo Iglesias ens en Guard!—, que faci cua a can CiU; qui vulgui anar a la manifestació independentista, excloent i sectària, de l’Onze de Setembre, que hi vagi… però no cal que en torni!
De càstig, res de res: Navarro s’ha limitat a imposar la seva autoritat i a obligar a tots els seus diputats a jugar a una versió adulta i gens lúdica del joc infantil de les cadires. Això sí, en cop de treure-les d’una en una, n’ha tret quatre de cop, aturant justament la música —ja és casualitat!— quan els crítics i/o catalanistes estaven descol·locats i els seus fidels al seu lloc.
I ho ha fet, no cal dir-ho, impulsat per l’interès general del PSC, no pas pel seu propi. No pas perquè temi que, en arribar el moment de la veritat, quan calgui escollir el candidat socialista a la presidència de la Generalitat, el que acabi quedant-se sense la cadira major… sigui ell!
Amb tot, millor que no s’hi confiï massa, i en comptes de Maquiavel, potser seria millor que llegís la biografia de Robespierre i que tingués present què li succeí al líder revolucionari francès quan foren els seus els que tenien la paella pel mànec: «Tal faràs, tal trobaràs!».
dimecres, 5 de setembre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
Publicat a Tribuna.cat, el 7 de setembre del 2012
