Poesia i crítica
Avui, en un tuit, en D. Sam Abrams fa aquest comentari:
“Desolador!! Entre l’acceleració frenètica del món de l’edició, la falta de crítica competent i l’excés d’autopromoció, la quantitat de llibres bons que passen massa inadvertits. Aquí només uns quants!”
A la fotografia, hi inclou els següents poemaris: Tot passa baix, Teresa Pascual (LaBreu), Dilema d’energies, Pere Antoni Pons (Ensiola), Laietània, Marcel Riera (Cossetània), La devesa exànime, Marcel Riera (Fundació Àtrium Artis), Mata’m psicosi, Lola Miquel (Tushita Edcions), Mudanca endins, Cèlia Sànchez-Mustich (Garua), Marges plens, Pierre Chappuis (Lleonard Muntaner), Magnicidi, Eduard Sanhauja (AdiA), El cel dins d’un pou, Ramon Boixeda (LaBreu), Elogi d’agost, Jordi Julià (Saldonar) i Camí a Milmanda, Txema Martínez (Pretextos).
La meva aportació
La meva resposta —o, més aviat, aportació— seria:
Tens tota la raó, i toques el moll de l’os, Sam, quan dius que el panorama de la #poesia catalana contemporània és desolador. De fet, no ho pot ser més. I sembla que la situació, cada dia que passa, va caient més i més pendís/ abisme avall.
Que s’està produint una ‘l’acceleració frenètica del món de l’edició’ és ben obvi: encara que volguéssim, i per més que ens limitéssim a la poesia en català, no hi ha cap crític que pugui #llegir i, per tant, analitzar, tots els #poemaris que es publiquen a casa nostra (a les tres cases nostres: Catalunya, El País Valencià i les Illes Balears) al llarg de l’any.
Una situació que provoca que s’acabi parlant sempre dels mateixos quatre poetes i poetesses. Aquells que, sigui per saber autopromocionar-se més bé que els altres, per tenir més amics i coneguts o per tenir més anomenada, són més (tan?, massa?, exageradament?) visibles; que són a tot arreu i ho dominen tot.
Una visibilitat clarament predominant —excessiva?— que comporta, inevitablement, que tota la resta (i, per tant, la immensa majoria) dels poetes i poetesses passin ‘massa inadvertits’.
O sigui, a efectes pràctics, que siguin invisibles. La major —excessiva?— visibilitat dels uns comporta, no pot sinó comportar, en el mínim espai que el periodisme cultural dedica a la poesia, la pràctica invisibilitat dels altres; de tots els altres; de la immensa majoria dels poetes i poetesses catalans.
El quid de la qüestió
I crec que és ací on es troba el quid de la qüestió, d’on plora la criatura: com es pot valorar, en condicions adients l’estat de la poesia catalana actual si hi ha (metafòricament?) quatre poetes i poetesses que reben, automàticament, l’atenció de tots els mitjans culturals, cada vegada que publiquen els seus poemaris, mentre que tota la resta no en reben gens, quan els publiquen?; mentre els poemaris de la immensa majoria dels poetes i poetesses no reben cap mena d’atenció, ni mediàtica ni crítica —o, almenys, ressenyística?
De quants poemaris publicats l’any 2022 no n’ha parlat, analíticament, ningú?; quants, doncs, a efectes pràctics, és com si no s’haguessin publicat?, quants és gairebé impossible que arribin als #lectors, si no saben —si no poden saber— ni que existeixen?
I, si ni tan sols saben —poden saber— ni que existeixen, com podran llegir-los, valorar-los, comparar-los amb els altres?
La crítica poètica
Pel que fa a ‘la falta de crítica competent’ —tot i que aquesta qüestió mereixeria/ requeriria, per descomptat, una anàlisi molt més profunda i exhaustiva—, crec que el principal problema és que cada dia que passa hi ha menys interès en que aquesta ‘crítica competent’ existeixi.
Que —a banda d’altres raons en que no cal entrar ara— les xarxes socials i la dictadura de la pressa i de la facilitat, o sigui, del que compta i preval no és la qualitat/profunditat del que s’escriu/llegeix, sinó la quantitat de vistes/lectures que rep el que s’ha escrit, ha determinat la pràctica extinció de la ‘crítica competent’.
Perquè —i ara, tant tu, Sam, com la resta de #lectors i #lectores, permeteu-me que parli en primera persona—, des de fa uns anys, (quasi) cada vegada que envio el que he intentat que sigui una ‘crítica competent’ a algun mitjà digital, el primer que em demanen és: «No la podries fer més breu? I més assequible. Tan llargues i tan raonades, ningú no les vol llegir».
Acció
A la qual cosa no puc sinó replicar:
«No, no puc fer-les més breus, però, sobretot, no puc fer-les més assequibles. No puc rebaixar el nivell. Perquè, si ho fes, ja no estaria escrivint cap crítica literària, sinó una simple ressenya. I, per tant, no estaria atorgant-li al llibre/poemari que analitzo la importància que té; l’estaria desvalorant.
No és possible parlar de manera (massa) senzilla del que no és / no pot ser senzill. No es tracta / no s’hauria de tractar de donar-li al públic el que (se suposa que) el públic vol, sinó el que, volent-ho o no, li convé o necessita. D’anar augmentant, progressivament, la seva capacitat lectora, no pas de mantenir-la o de reduir-la.
Com podem pretendre que un lector o lectora llegeixi un poemari amb cara i ulls, un poemari valuós —i, per tant, exigent — si partim de la idea que no serà capaç de llegir una ‘crítica competent’?»
Reacció
Què acostuma a passar, en la majoria dels casos, quan els exposo aquesta meva manera d’entendre la crítica literària?
Senzill: que deixen de comptar-me entre els seus col·laboradors. Que no triguen a substituir-me per altres crítics —més aviat, ressenyistes— que entenen d’entrada que la brevetat, la facilitat i la lleugeresa són les virtuts essencials que (en aquest món nostre que té tanta pressa per no arribar enlloc) convé que posseeixi una bona crítica/ ressenya poètica o literària.
Crec, doncs, que la ‘crítica competent’, més que no pas faltar, el que està és bandejada. Bandejada o, més exactament, reduïda o limitada a les revistes (en paper) especialitzades.
Allí on les lectures i les vistes —i, per tant, els guanys publicitaris que se’n deriven— no estan tan directament i decisivament sotmesos a les (draconianes) lleis del mercat.
dissabte, 4 de febrer del mmxxiii
© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)