La consulta d’Arenys de Munt ha fet encara més palesa una evidència que els catalans faríem bé de tenir sempre ben present: pel que fa a la qüestió nacional, la diferència entre espanyols de dretes i espanyols d’esquerres és insignificant, si és que existeix! En d’altres aspectes, tot i que amb els matisos que ha anat imposant la globalització, és possible que las dos Españas d’Antonio Machado romanguin Tanmateix, pel que es refereix a la integritat de l’estat espanyol, la seva veu és una i la mateixa: negació i voluntat d’unificació i d’assimilació de la pluralitat nacional ibèrica!
En aquest punt, no hi ha talantes ni governs amics de Catalunya que valguin. Ni existeixen ara, ni ho han fet històricament. Només cal recordar les opinions unitaristes de dues de les principals figures de la II República, Azaña i Negrin. El primer, que també fou considerat amic del nostre país pels seus afins, recordava, a les seves memòries, que un conegut seu assegurava que “és una llei de la història d’Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada 50 anys”. Per la seva banda, els comentaris de Negrin sobre la nació espanyola i la xacra dels separatismes foren abundants.
No ens han de sorprendre gens, doncs, les desaforades reaccions que va provocar la voluntat de l’ajuntament d’Arenys de Munt de col·laborar en la consulta. I, menys encara, que el govern espanyol, teòricament progressista, s’hi oposés amb ferotgia i obstinació. Si considerem, seguint Aristòtil, que la llibertat és una condició necessària per a qualsevol virtut, hem de concloure que la virtut del respecte a la diferència i a la plurinacionalitat és del tot inexistent en les formacions polítiques espanyoles, tinguin el caràcter que tinguin. Amb l’excepció, cal dir-ho, d’Izquierda Unida.
Amb tot aquest assumpte ha quedat demostrat que l’estat espanyol, si es caracteritza per quelcom, és per la por —o, potser seria més encertat referir-nos al pànic, directament?— a la llibertat. La llibertat no tan sols dels pobles que composen la més que discutible nació espanyola, sinó dels seus ciutadans. No es tracta, ja, de no reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles, sinó de negar fins i tot el dret a les persones que en formen part de poder expressar, lliurement, la seva opinió.
Si cal, emparant-se en veritats a mitges —que sovint són tan i tan properes a les mentides…— i tergiversant la realitat. La realitat i la legalitat… Fernández de la Vega, Vicepresidenta Primera del govern espanyol, no va dubtar en afirmar que referèndum que es pretenia fer a Arenys de Munt era “inconstitucional”, pel fet que plantejava una pregunta sobre l’autodeterminació d’un territori que formava part de la nació espanyola.
La pregunta, la gran pregunta que caldria plantejar-li és la següent: quin article de la sagrada i immaculada Constitución espanyola estableix que no es pugui plantejar un referèndum sobre l’autodeterminació? En quina versió del text constitucional es basa, la senyora Vicepresidenta, per a fer una afirmació tan radical? Tindria raó si hagués argüit que era inconstitucional que un ajuntament convoqués un referèndum, ja que tan sols ho pot fer el president del govern espanyol, amb l’autorització prèvia del Congrés dels Diputats, segons indica l’article 92.2. Que era inconstitucional processalment o formal.En cap cas, des del punt de vista material: ni aquest ni cap altre article de la Constitución estableix assumptes que no puguin ésser objecte de referèndum… Qualsevol qüestió és admissible i pot ésser sotmesa a consulta. Fins i tot aquelles que, en cas de dur-se a la pràctica, poguessin suposar oposar-se a algun article del seu text. El referèndum mai no seria inconstitucional, tan sols podria ésser-ho l’aplicació pràctica d’allò que hagués decidit la majoria. La majoria del poble, en el qual, recordem-ho (art. 1.2) resideix la “sobirania nacional”.
Constitucionalment, res no impedeix, si es compleixen els tràmits legals procedents, celebrar un referèndum sobre l’autodeterminació. Tan sols seria inconstitucional dur-la a la pràctica, si resultés majoritària, degut a la “indissoluble unitat de la Nació (sic, en majúscules) espanyola, pàtria comuna i indivisible”.
Com ho era l’article 8 b del Tractat de Maastrich, que establia el dret de qualsevol ciutadà comunitari a ésser elegible en les eleccions municipals de l’estat en que resideixi”. Ningú no s’estripà els vestits ni es llançà al carrer pel fet que calgués modificar la Constitució per a adequar-la al Tractat. Posant de manifest que, per més que a voltes vulguin fer-nos-ho creure, ni és ni Sagrada ni immutable…!
Pels espanyols, sembla que els catalans només puguem tenir la llibertat de no ésser lliures! Davant d’aquesta realitat, potser convindria que els catalans i catalanes ens convencéssim que la llibertat, més que un dret irrenunciable —reconegut, d’altra banda, per tots els tractats i convenis internacionals—, quan un país és asfixiat nacionalment, cultural, social, econòmica i moral, esdevé una obligació!
diumenge, 20 de setembre del 2009
© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat
|
Comparteix
|
Publicat a Tribuna.cat, el 21 de setembre