La poesia quebequesa i la catalana s’agermanen a Terrassa
Antoni Clapés torna a la Llibreria la Temerària, de Terrassa, pocs dies després d’haver-hi estat, en aquesta ocasió, per presentar un llibre de poemes tan bell com estremidor, Més amunt que les flames (Plus haut que les flammes), Cafè Central / Eumo Editorial, de la poetessa quebequesa Louise Dupré, una obra de lectura lenta, que et deixa clavat a la cadira, que cal anar paint a poc a poc, que posa de manifest que la poesia, quan assoleix alts, zenitals nivells de qualitat, esdevé l’art literària suprema.
L’acompanyen l’autora, una d’aquelles persones que desvetllen una simpatia immediata, amb una congènita afabilitat i una natural discreció, amb un aire de sorpresa i agraïment, misteriosament mesclat amb bondat i amb seducció, que només tenen les persones que veuen —i viuen— més enllà de l’evidència, més enllà de les ànimes, i la traductora al català del llibre, la terrassenca Lídia Anoll, qui saluda als nombrosos —les nombroses, hauríem d’escriure, segurament, car les dones són (immensa) majoria— assistents amb un entusiasme tan diàfan que qualsevol diria que són ells qui li fan el favor de fer-li costat.
Una vegada l’Àlvar Masllorens, el responsable, junt amb la Cristina, que la Temerària hagi esdevingut amb poc més d’un any un dels centres culturals de la cocapital del Vallès Occidental, ha presentat els tres membres de la taula, pren la paraula Antoni Clapés, l’editor del volum. Com a introducció, explica el gran canvi que va produir-se al Quebec als anys seixanta del segle passat, quan fou capaç de deixar enrere el llast del seu extrem conservadorisme, principalment religiós, i esdevenir un país —“un petit, meravellós, país, del qual en sento una certa enveja, quan el vaig a visitar”, són, literalment, les seves paraules— agradabilíssim.
Un país, comenta, amb el qual ens sentim tan identificats per raons polítiques i culturals. “Polítiques, i aquesta és una de les raons de la meva enveja, perquè han dut a terme dos referèndums d’independència; culturals, perquè, ells com nosaltres, tenen —i entenen— la defensa de la llengua com a buc insígnia, i en fan un element de cohesió.” Una cultura en la qual la poesia hi té un paper predominant, una poesia on les dones han ocupat, des de fa un temps, una posició capdavantera.
“I, si no al davant de totes elles, gairebé, s’hi ha situat Louise Dupré. Una posició que ha consolidat, encara més amb aquesta obra, que va obtenir el Grand Prix Québecor del Festival Internacional de la Poesia 2011, així com el molt distingit Prix du Gouverneur Général 2011. Traduït a l’anglès i al castellà, en aquest segon cas amb el títol curiós de Más alto que las flamas, és un llibre esplèndid que, tan aviat ens el va oferir la Lídia, vam considerar un privilegi poder-lo incloure en la nostra col·lecció Jardins de Samarcanda. Un llibre que parla d’Auschwitz, però, sobretot, de la vida; de la vida que s’imposa, i ha d’imposar-se per damunt de tot.”
Intervé a continuació la traductora, visiblement emocionada, per comentar que, no tenint costum de traduir poesia, sinó narrativa, no s’havia plantejat traslladar al català el poemari, però en conèixer l’autora i entaular-hi una molt ferma relació d’amistat, en ocasió d’una de les habituals trobades —“d’anada i tornada: alguns poetes quebequesos ens visiten i alguns catalans els visiten a ells”— d’intercanvi entre poetes quebequesos i començar la traducció, es va sentir tan impactada i implicada que es va dir: «I per què no ho intento?». En proposar-li a l’escriptora quebequesa, ella ho acceptà amb un fervor que ben aviat se li encomanà.
“Hi he passat moltes, moltes hores, tantes que no sabria ni comptar-les, ha estat una experiència magnífica, intensa, que m’ha permès, per un costat, reforçar la meva relació amb la Louise i, per un altre, aprofundir fins uns límits que creia impossibles el coneixement d’aquest poemari que parla del mal, de tots els mals del món. Un llibre escrit amb molta senzillesa, no espereu trobar-hi paraules complicades, però que arriba molt i molt endins. Un llibre que, d’alguna manera, per la seva estructura, és més una novel·la, un roman, que no pas un poema.”
Explica que el que més li ha costat a l’hora de traduir-lo, o, més aviat, de dur a terme les enèsimes revisions o retraduccions del text, ha estat, precisament respectar la musicalitat, el ritme i la fluència del text, atès que mots com “ce” o “cette” sonen molt suaus, en francès, mentre que “aquest” o “aquesta” sonen molt més durs, el mateix que succeeix amb l’equivalència entre “car”, que llisca molt bé, en l’idioma original, però no tant com ho fa “perquè” en català. Li va caldre, doncs, demanar molt sovint l’opinió de la poetessa per assolir una traducció el màxim de fidel possible. “Per fortuna, les facilitats de comunicació que permet la informàtica actual hi ha ajudat molt: sense la col·laboració, quasi permanent, de la Louise, m’hauria costat molt i molt més sortir-ne’m”.
Cedeix el seu torn a la poetessa, que inicia la seva intervenció dient, en un català més que acceptable, que li sap greu no parlar en aquest idioma, per passar-se tot seguit al francès, llengua en la qual durà a terme la resta de la seva intervenció. Un francès tan pausat, tan ben modulat, tan diàfan, amb un to de naturalitat tan autèntic que fa la impressió que, fins els assistents que no tenen l’hàbit de parlar-lo i de llegir-lo, l’entenen.
Abans de res, vol agrair la càlida acollida que ha rebut a Catalunya —« Ce pays tan semblable au Québec, que je sens déjà un peu mien »—, on se sent tan còmoda, així com les paraules de l’Antoni Clapés i les de la Lídia Anoll, de qui diu que no tan sols ha fet una traducció magnífica del seu llibre de poemes, sinó que li ha servit de molta ajuda en l’edició francesa; edició on ha recollit algunes de les seves propostes, gràcies a que, de tant treballar-hi, la Lídia se’ls coneix gairebé com ella, tant que està convençuda que si no el podria recitar tot de memòria, llarg com és, ben poc n’hi deu faltar.
Indica que era un poemari que tenia ben clar que havia d’escriure, que havia de parlar del dolor, del mal, però també, i sobretot, de la vida, d’aquesta vida —i de la dels infants— que han d’alçar-se, necessàriament, “plus haut que les flammes”, però que després de visitar Auschwitz i Birkenau i veure, en una vitrina del museu, els vestits i el biberó d’un nadó (« leurs petits manteaux, leurs robes / et ce biberon cassé / dans une vitrine ») assassinat, escriure se li va fer molt i molt costa amunt, fins al punt d’arribar a creure que —« “écrire un poème après Auschwitz est barbare”, disait Adorno »— no tan sols no podria escriure mai més el llibre que s’havia proposat, sinó cap altre.
Però que, al cap d’un temps, malgrat el dolor que li provocava, es va imposar a ella mateixa escriure’l, perquè sinó no tornaria a escriure, perquè calia escriure sobre allò, perquè calia explicar el mal, el mal en general, i no únicament el d’Auschwitz i el de Birkenau; perquè calia parlar d’aquest mal que ens ha acompanyat al llarg dels segles, i per això al seu poema hi ha tantes referències, més o menys clares, més o menys explícites a històries bíbliques; referències que, sovint disfressades de quotidianitat, no tots els lectors identificaran, perquè el mal del nazisme és una pervivència i un exemple, segurament el que recordem més, del mal que arrosseguem des del bressol de la humanitat.
Volia escriure’l, i es va forçar a fer-ho, en primer lloc com una mena d’exorcisme, que l’alliberés, en la mesura del possible, d’aquella imatge que li va causar una tan pregona commoció però, per damunt de tot, per convertir-lo en un clam o un cant a favor de la vida, a la voluntat de seguir endavant, d’invocació poètica que commini la humanitat, representada pels infants, a no abaixar els braços, al contrari, a lluitar, a donar-ho tot, a seguir llaurant ben dretes les llavors de l’esperança en el futur, en un futur millor; en un futur “que t’implora / tot rient / que continuïs dansant” —« qui t’implore / en riant / de continuer à danser ».
La presentació es clou amb la lectura d’alguns extrets del poema —del seu inici, que una vegada l’escoltes se’t queda clavat a dins com el clau del poema de Rosalía de Castro, i d’un versos de la meitat i de l’estremidor, inoblidable final; en primer lloc en la llengua original, en la mel·líflua veu de l’autora; en segon, de la traducció catalana, en la delicada de la traductora. Un instant d’aquells que, si fes falta, per ell sol, ja justificaria tota la vetllada.
dijous, 1 de desembre del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons