Si deixem de banda el baix to que desprenen les seves invectives contra Carme Forcadell —que amb tant d’encert analitza Montse Barderi—, la gran decepció que suposa l’article de Javier Marías al País Dominical, “Si yo fuera catalán”, és la seva pobresa argumental, la seva lil·liputenca base intel·lectual: no tan sols no aporta res de nou, sinó que reitera per enèsima vegada les insostenibles inconsistències de sempre.
Òbviament, com a bon cosmopolita espanyol, insisteix en l’absurditat de crear noves fronteres en un món cada vegada més internacionalitzat: “me daría lo mismo que dejara de existir una nación llamada España en pro de un conjunto más amplio, Europa”. Com Vargas Llosa o Javier Cercas, doncs, es presenta com un gran universalista, que, talment una entitat incorpòria superior, espiritual o angèlica, no pertany a cap nació. Tot i que quan ha rebutjat algun dels premis nacionales de l’estat espanyol que ha rebut —cosa que no poden pas dir els altres dos— no ho hagi fet per ésser nacionales, com caldria en justa correspondència i coherència, sinó per ésser “premios oficiales“.
Són cosmopolites ad hoc, de pa sucat amb oli, que, emparats per una nación reconeguda internacionalment i jurídica, actuen com el rendista multimilionari que, entre partida de golf i partida de golf, diu que a ell “els diners no el preocupen”, que “hi ha coses molt més importants en la vida”. Què potser Marías i els seus companys de croada paguen els seus impostos directament a la UE?, es regeixen únicament per les seves lleis?, duen a la cartera un DNI europeu?
Pel que fa a les fronteres, com es pot entendre que els mateixos que ens repeteixen fins l’extenuació que voler crear-ne de noves és un signe d’endarreriment i de provincianisme siguin els únics que en vulguin crear? I no em refereixo a Ceuta i Melilla, on les fronteres —i ben físiques— són cada dia més altes (i perilloses), sinó a la UE: si Catalunya s’independitza, ens amenacen, quedarà fora de la unió. Hi quedarà, per descomptat, perquè l’estat espanyol s’hi obcecarà, no pas per cap altra raó, atès que el nostre país té un indiscutible ADN europeu i europeista. Qui és, doncs, que crea fronteres? Qui és qui trenca o divideix? Qui posa barreres allí on nosaltres no en volem?
I prossegueix, amb la seva tan poc original argumentació, més dominical que mai, en el sentit oblomià o desesmat del terme: “Pero uno se pregunta qué ha pasado, de 2012 a hoy, para que todo eso se haya exacerbado. Tras siglos de convivencia –casi nunca forzada–, ¿ha ocurrido algo muy grave?”. Té raó, és clar, no ha succeït res de greu, i encara menys, de nou.
Al cap i a la fi, quina importància té que l’acció conjunta del govern, el congrés i el Tribunal Constitucional espanyol esquarteressin sense contemplacions un Estatut votat favorablement pel 90 % del parlament i pel 73,23 % dels electors?
(“No olvidemos que ese nuevo Estatut se molestó en votarlo un número más bien exiguo de catalanes.”, tracta de minimitzar, graponerament, Marías. En primer lloc, perquè considerar una part “exigua” quasi la meitat dels votants és tan ridícul com significatiu. En segon, perquè no és possible saber quina hauria estat la participació si el Congreso no l’hagués retallat molt severament. En tercer, perquè posats a oblidar, oblida —casualment?— que la Junta Electoral Central, en una decisió incomprensible i sense precedents, ratificada pel Tribunal Suprem, va prohibir a la Generalitat fer cap campanya promovent la participació.)
I què pot tenir, de greu, que el Govern espanyol ni tan sols volgués escoltar la proposta catalana de Pacte Fiscal?, que pretengui españolizar els alumnes catalans carregant-se un eficaç i magnífic sistema d’immersió lingüística que no havia causat cap problema fins que algú el creà interessadament?, que impedeixi que el català esdevingui una llengua oficial a la UE?, que ens negui de manera reiterada la nostra realitat nacional?, que ens asfixií econòmicament —entre d’altres, negant-se a abonar els 1.262 milions d’euros pendents de la disposició addicional tercera— i ens acusi d’ésser els responsables de les retallades?, que ens tracti com a menors d’edat (per no dir com a deficients psíquics) i que no ens permeti votar ni vulgui saber-ne res, de les nostres reivindicacions?
En definitiva, el gran problema i la gran mancança de l’article de Marías és que n’esperàvem més, d’ell; esperàvem que, a diferència dels seus predecessors, ens oferís arguments —propis, ben pensats i fonamentats, amb substància i consistència, resistents al principi de falsabilitat popperiana, si no era demanar massa— a favor de la permanència de Catalunya dins l’estat espanyol i no pas una nova mescla dels tòpics fal·laços mil vegades repetits en contra del nostre dret a decidir.
N’esperàvem, simplement, allò que crèiem que podíem esperar d’un intel·lectual: argumentacions, no pas desqualificacions i excuses o rabietes infantils de mals pagadors.
Esperàvem que Marías fos l’Émile Zola espanyol de l’Affaire Dreyfus català, però ens hem hagut de conformar —ai las!— amb un Blasco Ibáñez de la meseta!
divendres, 3 d’octubre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat