La tête en friche, Marie-Sabine Roger

Pregonament humà

No sempre és necessari que un llibre sigui alta literatura per ésser un bon llibre, per ésser recomanable i arribar al lector. A la inversa, segurament arriba més al lector a partir del moment que l’autor (autora, en aquest cas) pren consciència de quin és el seu paper, del que pot escriure, del quin és el seu lloc en el món de les lletres. O el que és el mateix, quan no pretén ni enganyar el lector, forçant la màquina i volent volar més amunt del que les seves ales li permeten, i, el que és pitjor, enganyant-se a ella mateixa.

Amb La tête en friche, (J’ai Lu, agost del 2012), Marie-Sabine Roger ens brinda una novel·la deliciosa, d’una profunda humanitat, que ens trasbalsa i emociona com poques; una d’aquelles novel·les on els seus personatges principals, Margueritte i Germain, ens queden gravats a la memòria durant molt de temps, i ens acompanyen una vegada hem acabat el llibre; els duem amb nosaltres, com si formessin, encara que només sigui una mica, ja part de la nostra família.

No cal dir que no cometrem l’errada de desvetllar abans d’hora, les característiques i els tarannàs dels dos  personatges,  atès que el viatge i l’aventura que suposa anar-los descobrint pàgina a pàgina és, sens dubte, un dels majors encerts de l’obra, però si avançarem que no tan sols són ben diferents, tant d’edat com de manera de fer, sinó que el més normal és que no s’haguessin conegut ni entrat en contacte si no fos pel seu interès compartit pels coloms d’un parc on tenen el costum de passar-hi llargues estones.

Aquesta afició comuna farà que comencin a parlar l’un amb l’altra i que vagin agafant confiança; una confiança que anirà afermant-se dia a dia, malgrat que d’entrada sembla que no puguin tenir res en comú res més que no siguin els coloms, fins arribar a consolidar-se, fins arribar a fer-se gairebé imprescindibles. I, alhora, omplir-se, mútuament, els buits que el transcurs de la vida els havia anat deixant; trobant, doncs, en el moment precís, exactament el que tots dos, en fossin o no conscients, més necessitaven.

Si a això hi afegim que en la consolidació d’aquesta amistat intergeneracional hi juga un rol fonamental el gust i el plaer de la lectura —gust i plaer que es transmeten als lectors amb un convenciment i una força tan poc habituals com agraïts—, segurament ja no caldria dir res més per convidar a llegir aquesta obra que ens deixa una petja tan pregona.

Potser podríem dir que ha estat que l’obra ha estat adaptada al cinema per Jean Becker, amb Gisèle Casadesus i Gerard Depardieu com a protagonistes, i que la pel·lícula és tan recomanable com el llibre —sempre i quan primer s’hagi llegit aquest, és clar—, però tampoc no seria dir gaire, ja que l’adaptació ha estat quasi una conseqüència necessària de l’encert del llibre: només cal submergir-se per adonar-se de les seves virtuts i de la intensitat emotiva i humana que desprendria un film basat en la història que s’hi relata.

Potser, doncs, que ho fem més senzill —i més breu. Que ens limitem a transcriure un paràgraf tan bell com significatiu —“Il ne faut pas aimer les libres en egoïste. Pas plus les livres qu’autre chose, en fait. Nous ne sommes sur terre que pour être passeurs, voyez-vous… Apprendre à partager ses jouets, voila probablement la leçon la plus importante à retenir dans la vie…” (pàg. 92)— i adreçar-vos a la llibreria o a la biblioteca que tingueu més a prop de casa vostra a fi que el pugueu gaudir.

dimarts, 19 de desembre del mmxvii

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons