Si els antics es qüestionaven “Ubi sunt qui ante nos fuerunt?” segurament no hi ha res més lícit que demanar-nos: Ubi sunt les forces independentistes? On són les forces independentistes? On són? O, per a ésser més precisos: on és la gran força sobiranista que havia d’ocupar l’espai polític vacant. Aquest espai que es correspon amb l’innegable voluntat independentista d’un gran sector que la societat catalana ha evidenciat els darrers temps? Si res no canvia, tot sembla indicar que l’endemà de les eleccions haurem de seguir-nos demanant “Ubi est la gran formació sobiranista?”
Ben pocs seran els que dubtaran, a hores d’ara, que la col·laboració d’ERC amb els governs regionalistes tripartits l’invalida per ocupar aquest lloc que pretenien monopolitzar. Entre país i butaca, han preferit la butaca (i el cotxe oficial). Per més que mantenir la poltrona els hagi suposat penjar la bandera espanyola a Governació.
Des de la seva renuncia, tots aquells que van sortir a manifestar-se pel dret a decidir el 18 febrer del 2007, així com la major part dels que ho van fer el 10 de juliol d’enguany es trobaven orfes. Tant Reagrupament com Solidaritat Catalana aspiraven a acollir-los. Malauradament, per separat, negligint la magnífica oportunitat que se’ls oferia de presentar-se units i d’aglutinar en una mateixa coalició electoral tots els partidaris de la creació d’un estat català.
Cap de les múltiples propostes d’anar plegats que s’han anat succeint—la darrera de les quals l’assemblea conjunta del passat dimarts 5— han acabat convencent les dues formacions de la necessitat d’unir esforços i interessos. Sembla que els egos respectius de Joan Carretero i de Joan Laporta —més acusat el d’aquest darrer— ho han impedit, convertint un clam social en cants desesperats de sirenes.
Si no es produeix cap miracle, doncs, malbarataran miserablement un enorme potencial humà i social que empenyia —o si més no, aconduïa— el nostre país vers l’oceà de llibertat, de la independència. Un potencial social que, tal i com revelen les darreres enquestes electorals, s’ha començat a sentir desorientat, decebut i defraudat — fins i tot traït.
De veritat, amics Joans, no us n’adoneu que és ara o mai? Què és precisament ara quan cal demostrar la força de l’independentisme? Una força indeturable que només es pot evidenciar unida? Repenseu-vos-ho. Encara hi sou a temps: no permeteu que la vostra vanaglòria balafiï la nostra —i possiblement la vostra— cita amb la història!
divendres, 8 d’octubre del mmx
PS: Si seguiu dubtant-ne, demaneu a algun antic dirigent del PSUC els beneficis que en van treure de les lluites i escissions fratricides dels anys vuitanta, quan tot semblava indicar que el seu indefugible destí era governar el país…
© Xavier Serrahima 2o1o
