L’últim mono, Lluís Maria Todó
Traduint l’existència
Per més que alguns s’entestin en demostrar el contrari, omplint les taules de novetats de les llibreries amb artificis formals que enlluernen però que queden reduïts al no-res tan aviat com s’esvaeix la resplendor, cada vegada em sembla més clar que dos dels més grans valors literaris —fruit d’un esforç i d’una traça de l’autor que poques vegades es recompensada pels lectors (i per la crítica)— són la simplicitat i l’autenticitat; valors que, combinats en perfecta harmonia, permeten el miracle que ens creguem la gran mentida de la ficció literària.
En llengua catalana, no recordo cap obra recent que m’hagi produït una tan marcada sensació d’autenticitat com aquest L’últim mono, de Lluís Maria Todó (Club Editor, juliol del 2015), on, a la manera de Marcel Proust, el narrador i l’escriptor s’arriben a identificar tant que resulta quasi impossible escindir-los.
Si no són el mateix, podrien ésser germans bessons: ambdós es troben a la frontera de la jubilació, es guanyen la vida fent de traductors (o reescriptors), viuen a la Barcelona d’avui en dia però enyoren la preolímpica i en ells sobreviu tant el record (i el bagatge existencial) de l’ahir com el present, se senten —jo diria, orgullosament— diferents de la major part dels seus coetanis, no accepten el gregarisme com la solució (massa) fàcil de tots els problemes…
En endinsar-nos-hi, per poc que estiguem afectats pel mal francès —pel pòsit de la cultura que, al llarg dels segles, més hem conegut i ha influït la nostra—, ens ve immediatament al paladar lector l’aroma inconfusible dels Essais de Montaigne —«Vull que em vegin en la meva manera simple, natural i ordinària, sense estudi ni artifici: ja que és a mi a qui en pinto»— i de Les confessions de Rousseau —«Heus ací l’únic retrat d’un home, pintat del natural i en tota la seva veritat»— així com l’ombra allargada de L’home sense atributs, de Musil.
Les confessions d’aquest home que acull a casa seva el seu fill amb al propòsit de desintoxicar-lo per darrera vegada de la droga —“aquestes pàgines que estic inaugurant narraran l’últim mono d’un adicte vist i explicat pel seu pare que és en certa manera l’últim mono” (pàg. 20)— són tan creïbles, fan tan la impressió d’esdevenir una imprescindible catarsi del que les escriu, un desfogament en forma de dietari discontinu i arbitrari, sorgit de la necessitat, de la conveniència—i, per tant, de la contingència— de cada moment, que costa molt d’esforç imaginar que no siguin reals, que no es tracti d’un text memorialístic.
Talment com si s’haguessin escrit espontàniament, tal com raja, sense cap alteració posterior. I aquest resultat, no ja complicat, ans complicadíssim d’aconseguir, és sens dubte una de les majors troballes d’aquesta “traducció d’un text no escrit” —d’acord amb el tan escaient subtítol de l’obra, basat en la citació inicial de Simone Weil: «L’autèntica manera d’escriure és escriure com traduïm».
Perquè aquest heterodox artefacte literari tan inesperat com agraït, que conserva fins al final l’aspecte “[d’]impressions d’ordre mig memorialístic mig traductològic” (pàg. 125), caracteritzat per un pregon cabussament o viatge interior en l’ànima d’una persona (i del seu immediat i imprescindible entorn familiar), que inquireix en el (seu) passat per provar d’entendre el (seu) present —“realment no sé què va passar, i potser per això estic escrivint el que estic escrivint, perquè no sé què va convertir aquella crisàlide encantadora en una papallona nocturna” (pàg. 115)— és tot això, que és molt, i encara més.
És, alhora, una interessantíssima reflexió sobre la traducció i, en darrera instància, sobre l’escriptura mateixa. Reflexió que, si l’afegim a l’interès del tema escollit i l’escaiença i la minuciositat literària amb què Todó l’ha anat bastint, transformen el llibre en altament recomanable per a qualsevol persona que entengui l’acte de llegir com un (exigent) diàleg entre autor i lector.
diumenge, 6 de febrer del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons