Quan la majoria de la població jove de la ciutat havia d’abandonar-la, incapaç d’assumir els costos inabastables dels seus habitatges, el govern municipal socialista va inventar una de les seves frases genials “Visc a Barcelona!”. Un nou intent —pagat, per descomptat, per tots els contribuents— de convertir la ficció en realitat. Si en comptes de fer volar coloms i de llançar-se flors a ells mateixos haguessin tingut la voluntat d’ésser un xic versemblants —i comptant amb les dades de la piràmide de població dels darrers anys— haurien pogut escollir un altre eslògan publicitari més exacte: “Visc a (més de trenta quilòmetres de) Barcelona!”.
Diumenge l’eximi Rodríguez Zapatero, el gran amic de Catalunya, va plagiar la idea de la seva delegació catalana en fer la presentació de la Llei d’economia sostenible. Amb la modèstia que el caracteritza, i fent un exercici de contenció pressupostària que l’honora, la convertí en un faraònic espectacle a l’americana, amb pantalles gegants, aclamació dels fans i catifa vermella… Com si es tractés de la gala dels Oscars o dels Grammy, a mesura que s’anunciaven els flamants ministres del govern espanyol i els presidents autonòmics socialistes, eren rebuts amb víctors i enfervoritzades aclamacions.
Acompanyats per la banda musical Wall Big Band, amb una ambientació i una escenografia fastuosa —incontrovertiblement sostenible des del punt de vista ecològic i econòmic…— es reuniren l’actual direcció del PSOE i alguns dels més destacats representants de l’anterior govern socialista. Entre ells, l’incombustible Felipe González i l’expeditiu exministre de l’interior José Barrionuevo. Una mostra evident que Rodríguez Zapatero manté el seu invariable nivell de credibilitat, quan manifestà que la seva proposta significa “una nova etapa per a l’economia espanyola”… Tan nova que li cal l’aval de la vella guàrdia de sempre…
Per més derrotista que algun opositor pretengui ésser, no podrà deixar de reconèixer que el president espanyol va encertar just el moment, el lloc i el to que corresponia: quan, en tota la seva història recent, havia tingut l’estat espanyol més motius per a celebrar la seva privilegiada situació econòmica i la seva evident preeminència, a nivell europeu i mundial? Com no ha de celebrar els grans triomfs que el govern del PSOE ha assolit al llarg de la seva fantàstica darrera legislatura?
Altres estats, castigats durament per la crisi, enfonsats en un pou cada dia més fons, no s’ho podrien pas permetre, però l’espanyol…, com no ha de treure pit i fer el fatxenda? El visionari lideratge de Rodríguez Zapatero, l’ha convertit en un gran líder…!
La seva posició capdavantera dins la Unió Europea és indiscutible en diverses àrees. Si ens centrem en l’àmbit laboral, lidera, junt amb Letònia, el nivell d’atur, amb un avantatge més que destacat: ha assolit un 19,3 % d’aturats, quan la mitjana a la eurozona és del 9,6 %. Una eurozona, no ho oblidem, que integra algunes de les grans potències econòmiques mundials (Romania, Polònia, Hongria, Bulgària…), incorporades no fa pas gaire. Tot i la competència l’estat espanyol lidera clarament el rànquing… I el seguirà liderant, ja que segons l’agència de qualificació Standard & Poors, el 2010 l’atur arribarà a afectar al 21 % de la població, mentre que a Alemanya i a França tan sols el patiran el 10 % i 10,1 % dels seus ciutadans, respectivament.
Tampoc té rival pel que a l’atur juvenil es refereix, on es manté al capdamunt de tot, amb una genial i incontestable mitja del 41,7 %, seguida solidària però llunyanament per Letònia, amb el 33,6 %. Per si això sol no fos prou motiu de satisfacció, el govern espanyol ha aconseguit una fita programàtica difícilment superable, combatre la desigualtat de entre gèneres: han equiparat, a l’alça per descomptat, els índexs d’aturats masculins (19,2 %) i femenins (19,3 %). Amb un lleuger avantatge per a les dones, felicitats, PSOE: objectiu assolit!
I això no és tot, segons l’informe sobre el mercat laboral que va presentar abans d’ahir Vladimír Špidla, Comissari europeu d’Ocupació, Afers Socials i Igualtat d’Oportunitats, l’aportació espanyola a la Unió Europea no pot ésser més fonamental: gairebé un terç (el 32 %) dels llocs de treball destruïts a la UE en el període agost del 2008 a agost del 2009 corresponen a l’estat espanyol! Una fabulosa aportació, no hi ha dubte! I més si tenim en compte que la població espanyola no suposa ni el 9,5 % de la de la Unió…
Pel que a l’economia es refereix, els resultats són encara més brillants i, sobretot, esperançadors. Segons les previsions de la Comissió Europea, l’economia europea creixerà un 0,7 % l’any 2010 i un 1,6 % el 2011. Però l’estat espanyol serà també el vencedor, en aquesta àrea: el seu PIB seguirà decreixent un 0,8 % l’any 2010 i no es recuperarà fins el 2011. Com podia, doncs, el govern espanyol desaprofitar aquestes magnífiques dades macroeconòmiques i no celebrar-ho entusiàsticament?
Des que va presentar la seva Llei d’economia sostenible, al sempre complidor president espanyol li han caigut crítiques de totes bandes. Inexplicables critiques que qüestionen, sobretot, que l’economia pugui recobrar-se i tornar a créixer, en un futur més o menys proper… I menys encara si és “sostenible”…
Tanmateix, convindria que no fossin tan tendenciosos i subjectius… En el cas espanyol, la problemàtica no prové del dubte de si l’economia es recuperarà més aviat o més tard, de si és o no “sostenible”… Com demostren bé les estadístiques, aquest no és el problema. El problema és saber si algun dia l’economia espanyola… deixarà d’ésser un oxímoron!
dimecres, 25 de novembre del mmix
© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat
|
Comparteix
|
Publicat al Tribuna.cat, el 26 de novembre del 2oo9