Afollada, Laia Martinez i Lopez

Infecundable desig

Afollada, el títol del darrer llibre de poemes de Laia Martinez i Lopez, publicat per Labreu Edicions aquest febrer, pot provocar, per ell mateix, tant adhesions indefallents com rebuigs viscerals. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests prejudicis es deuran a la desconeixença del significat del mot, que tan poc té a veure amb la primera reacció immediata que —per proximitat a una altra paraula molt més usual, que descriu barroerament l’acte sexual— provoca, en un o altre sentit. Reacció, això no obstant, que fa difícil pensar que sigui casual; que no s’hagi previst en escollir el títol.

Per fortuna, el poemari —que, per a aquells que tingueu mandra de cercar el terme al diccionari, es podria haver titulat A-fillada— defuig de ple aquest possible voluntat provocativa (que, com s’ha demostrat en un malaurat cas recent ben poc té a veure amb la creació artística) i va molt més enllà. La poetessa de Berga vol, sobretot, comunicar, transmetre, dir el que no es pot dir, expressar l’indicible —“la natura: / de tan perfecta, reproduïble”—, allò que tan sols la (millor) poesia pot maldar per assolir.

Dir, però, sobretot, dir-s’ho (més exactament, dir-se) a ella mateixa; dir-se per entendre’s; si més no, per acceptar el tràngol inesperat que la trasbalsa per complet: “no sabem […] fer l’amor i, d’ell, un fill”; “Tinc tant d’amor per repartir!”.

I mitjançant els seus versos, que ploren sang però, alhora, són punyents com ganivetades —“El meu cor vol ser el carnisser que ha d’escorxar-me”—, es diu i es des-diu; es fa i es des-fa; i en des-fer-se (en pugnar per alliberar-se d’un dolor que res ni ningú no pot amansir ni compensar; que únicament els que l’han viscut en la seva pròpia carn poden compartir i com-patir), assaja de re-fer-se.

De tornar a ésser la que era abans de sofrir el cataclisme que li ha esbotzat el cos i l’ànima; que ha convertit el cos (deu de goig, receptacle de plaer que extrema els sentits, els sublima i ens atansa a la divinitat) en font de dolor, en productor i producte de dolor, en sembra de desesperació; en un pou que a l’hivern prometia aigua dolça i clara i que la primavera ha assecat, deixant tan sols rastres de sang i de dany: “el ventre no em tornà font, sinó tartera” (pàg. 53).

Dany i desesper —afollada follia— que crema i fa sagnar, que l’acosta i l’agermana amb la mare; amb la seva mare, perquè ella si va ésser (mare) i ella (encara) no: “la mare esdevingué en màrtir, / i el seu idil·li trabucà en mi”; que recorda, enyora, estima i entén com mai: “He tibat el fil d’aquell mocador tacat que vaig robar-te / mentre dormies a l’espera que jo m’adormís”.

Amb la qual dialoga com si, tot d’una, la catàstrofe que l’ha buidada del tot, que l’ha capgirada com un mitjó impossible d’apedaçar —“la que torna / essent una altra -natura morta”—, hagués restablert, com a (insuficient però imprescindible) compensació de tant de patiment, el cordó umbilical que l’unia amb ella; que, sense saber-ho, mai no s’havia romput del tot. Amb la seva mare i amb totes les mares. I, alhora, amb totes les dones.

Perquè les dones saben, des de temps immemorial, que són filles del pecat, que damunt d’elles, i només damunt d’elles —l’home (per més que es cregui el rei de la creació) és, sempre, un infant irresponsable—, caigué la culpa de trencar l’únic manament, la prohibició darrera (o, més aviat, primigènia) —“collir la poma -girar la mola”, però no saben, fins que s’hi troben, que a voltes la satisfacció del plaer —“la cova entre les cuixes / on hi guardo els pecats”— comporta, com a torna, exposar-se al dolor que no te remei: “La sensació / de ser la serp al teu jardí i menjar la fruita / -és tremenda”.

Si a Ausiàs March «sobresdolor [l]’ha tolt l’imaginar», a Laia Martinez el zenit del dolor li ha tallat les ales —“se t’ha afollat el ver desig / […] en allargar el braç per tombar el niu”— que la duien a volar, a somniar el fruit beneït de la comunió exaltada dels cossos —“L’escalada del desig fins al cim d’ebullició”—, de l’amor consumat que pren, dóna i fa, que genera i altifica.

Però, dissort de les dissorts, la barca de l’amor s’ha acabat estavellant contra (un d)els somnis quotidians de les dones: “sóc el sòl infecundable, / […] i a dins del ventre només m’hi arrela / un no-res infinit”. I un tal sobresdolor no se’l pot guardar a dins, ja que explotaria i la faria explotar, i li cal cridar-lo als quatre vents —“Crido esgarips a cor obert”—, esventar-lo, perquè no hi ha ni hi pot haver consol, però si que cal alliberar-se’n mitjançant una purga catàrtica; perquè només aquesta mena d’alliberament permet albirar una unça, encara que sigui boirosa i llunyana, d’esperança: “ets tots els mots / que no m’invento / però que em fan ser-me / quan te’ls escric”.

Llegint Afollada no obtindrem ni certeses ni respostes —com no podem esperar trobar-ne en cap ver poemari, on el poeta posi (i exposi) el seu cor i el seu esperit al nu— però si constatarem que tan sols la poesia (i el gran art) fas possible el miracle impossible d’expressar l’inexpressable, de comunicar l’incomunicable, de dir l’indicible. I allí on ella diu, sense dir-ho, el que no es pot dir, a nosaltres ens cal callar —i llegir-la.

diumenge, 22 de maig del mmxvi

Publicat a Sonograma Maganize, el 29 de maig del 2016

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lectures: 1