Odissea (literària) indigent
Hi ha qui creu, i qui no dubta en dir-ho en veu alta, que els escriptors no poden fer de crítics literaris i, encara menys, els crítics literaris, d’escriptors; talment com si les dues activitats, en comptes d’ésser —o, si més no, de poder ésser— complementàries i enriquidores, fossin contradictòries o contraproduents. N’hi hauria prou amb llegir la correspondència dels grans autors dels darrers segles per constatar la falsedat d’aquesta afirmació, però a casa nostra no són pocs, per fortuna, els que compaginen amb encert les dues facetes.
Un d’ells és Ponç Puigdevall que amb la seva darrera novel·la, Il·lusions elementals (Edicions 62, gener del 2017), va obtenir el XXXVIII Premi Joanot Martorell de narrativa, en la qual ens narra la caiguda als inferns de la indigència d’Eloi Pujalta, un escriptor gironí nascut el 10 de setembre del 1963 a Sant Feliu de Guíxols —que és, no pas per casualitat, la el lloc i la data exacta de Puigdevall. Una indigència que és econòmica, però, sobretot, moral. O, més exactament, que comença essent econòmica —“em vaig trobar amb el compte corrent embargat” (pàg. 67)— però que acaba desembocant en “una marea clandestina de destrucció” (pàg. 216)”, en un naufragi moral: “només m’importava que l’endemà em despertés sabent que havia obtingut la recompensa de la beguda” (pàg. 204).
El llibre és, alhora, una nova odissea; si es vol, una odissea reduïda, moderna, discreta i prou arrelada a la realitat gens heroica del segle XXI, però odissea, al cap i a la fi, on l’Ulisses actual surt de casa i marxa lluny, endut potser no per les forces del destí, però sí per les de l’atzar, fins arribar a Gijón, on arribarà al seu punt més baix en la seva particular davallada als inferns, per retornar de nou a casa, després “d’haver passat tantes penúries” (pàg. 254) al llarg del viatge. D’ací la importància cabdal de la figura del gos, en la novel·la: “vaig entendre per què va ser Argos l’únic que va arrencar una llàgrima a Ulisses quan el va reconèixer” (pàg. 269). I, per tant que, al final, li calgui acceptar “el sacrifici del gos a canvi de la seguretat quotidiana” (pàg. 281).
Un viatge d’anada i tornada que, més que no pas transformar-lo, en el sentit kavafià, li permet tornar a ésser el que era, recobrar el seu jo anterior (i interior), que està íntimament relacionat amb “el desig de la literatura” (pàg. 252), amb la seva connatural condició d’escriptor, aquesta espècie humana extravagant que es caracteritza per veure i sentir el món que l’envolta “ple d’arguments narratius que només ha[…] de recollir” (pàg. 253).
Perquè és, per damunt de tot aquesta indigència la que Puigdevall ens retrata: no pas la d’una persona qualsevol, convertit per la força de les circumstàncies en un sense sostre, sinó la d’un artista, la d’un escriptor, en aquest cas, que, per les raons que siguin —potser per l’excés de treball?, per la voluntat inassolible de voler-ho abastar tot?— perd, encara que sigui només per un temps, la capacitat (i, encara més, el goig i el plaer) d’escriure. I no tan sols la d’un escriptor, sinó la d’ell mateix. La indigència física, econòmica no és, en realitat, més que una metàfora literària.
L’inconvenient és que aquesta saturació literària es percep en la novel·la, que, a mesura que avança, fa la sensació que no acaba d’esdevenir el que podia haver estat; que s’ha quedat a mig camí, que tan sols és, en potència, la novel·la que podia haver estat; que no l’ha deixada reposar prou, que l’ha treta del foc abans d’hora, sense assegurar-se que estava al punt —que el procés de revisió havia estat suficient.
L’inconvenient és que aquesta saturació literària de probable caràcter autobiogràfic es percep en la novel·la, que, a mesura que avança, fa la sensació que tan sols és, en potència, la novel·la que podia haver estat; que no l’ha deixada reposar prou, que el procés de revisió no ha estat suficient.
Així, per exemple, és massa explícita; en comptes d’induir o d’evocar, com convé que faci la literatura, explica. No ens fa sentir, mitjançant el llenguatge, el que sent el personatge, sinó que ens ho descriu directament; no ens ho fa viure, sinó que ens ho diu: “vaig poder dominar el desànim i la inquietud” (pàg. 46); “va servir per alleujar la furiosa impotència que sentia cap a tot” (Íd.). I si això és important per a qualsevol escriptor, encara ho és més per a un com ell, que converteix l’estil, el llenguatge, en el fonament principal de la seva obra.
I aquesta descurança —o, no suficient cura en la revisió— es contagia també a l’argument, que és versemblant fins el moment de refer-se, de començar a “trobar la sortida del marasme on era” (pàg. 185), quan no s’ofereix cap raó o esdeveniment crucial que justifiqui el canvi. Una mancança percebuda també pel mateix autor —tot i que potser de manera inconscient—, que, no podent cridar en el seu ajut el deus ex machina dels antics, recorre (en el breu espai d’un paràgraf i mig, pàg. 185) a un seguit d’expressions forçades —“de cop i volta”, “no sé com”, “com si m’il·luminés un llamp”, “de sobte”— que pretenen justificar l’injustificable.
Una llàstima, perquè aquesta odissea literària catàrtica de Puigdevall fa la sensació que, amb un xic d’atenció i un bastant de revisió, ens hauria pogut brindar molt més del que ens ha ofert.
dilluns 27 de març del mmxvii
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 16 d’abril del 2017
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons