Com algú amb dos dits de seny pot negar que just ara és el moment de les vegueries? Segurament en molts anys no tornarem a gaudir de cap altre situació tan propícia, econòmicament, social i política. Si no aprofitem aquests anys de plenitud, afavorits pel Govern més sòlid, coherent i unit que mai hagi guiat el país, quan tornarem a disposar d’una oportunitat més favorable per a renovar i adaptar l’estructura territorial de Catalunya a les necessitats del segle XXI?
Una nova organització territorial que, segons Joan Puigcercós, constitueix un “triomf del catalanisme” ja que suposa una “arquitectura institucional pròpia”. Certament, com es pot negar el gran avanç que suposa acabar amb estructures administratives obsoletes. I més quan foren una imposició espanyola que s’ha mantingut més de 175 anys forçadament, ignorant i negligint les necessitats de la societat i la geografia catalana.
Com no hauríem d’aplaudir la conveniència d’eliminar del nostre país una estructura territorial desfasada i sense base real, que l’Estat espanyol va imposar-nos sense demanar-nos l’opinió ni consultar amb la població de les zones directament afectades? Com no hauríem de congratular-nos de suprimir una divisió provincial mancada de fonaments, que el més jacobí dels estats europeus decidí per nosaltres?
Més quan, amb el tarannà dialogant, obert, participatiu i democràtic que tant ens enorgulleix —llavor del fet diferencial que ens distingeix dels nostres estats veïns del nord i de l’est— el Govern d’Entesa ha escoltat i considerat amb atenció totes les veus i propostes dels diversos territoris abans de decidir quines han d’ésser les vegueries i com s’han d’estructurar…
Si les vegueries les hagués acordat el govern espanyol, despòtic, indocte i sense cap mena de sensibilitat territorials, ben segur que hauria instituït un nou pitafi. Allunyat de la ciutadania, no hauria estat conscient de la necessitat d’actuar amb una extremada cautela per tal d’evitar el desvetllament d’enfrontaments comarcals i municipals latents. Hauria actuat de manera precipitada i sense assolir prèviament un consens prou ampli i satisfactori de totes les parts implicades.
L’insensible govern espanyol potser hauria gosat negar la des de fa tant de temps reivindicada vegueria del Penedès, que compta amb el suport unànime dels quatre Consells Comarcals afectats (l’Alt Penedès, del Baix Penedès, de l’Anoia i del Garraf), així com de la pràctica majoria dels seus ajuntaments. O, fins i tot —ens podem ni tan sols imaginar una tal barbaritat…?— hauria comès la injustificable aberració de no concedir a la Val d’Aran, un territori amb una especificitat històrica i cultural innegable, una vegueria pròpia…!
Sortosament per als catalans i catalanes, seria del tot impensable que un govern com el nostre, defensor a ultrança de la diversitat social, cultural i lingüística, se li acudís mai de proposar un desgavell territorial com aquest… I, menys encara estant-hi implicada una conselleria dirigida per ERC, que destaca per la seva voluntat participativa i per la seva consciència nacional. Principis irrenunciables que mai no sacrificaria per a obtenir alguna mena de rèdits electorals o polítics…
divendres, 12 de febrer del mmx
Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Tribuna.cat, el 12 de febrer del 2o1o
Tens certa part de raó, més del 70% de la raó. Ara és l´hora de les vegueries, ara és l´hora del cinema en català i ara és l´hora de la llei dels referendums. I ara és l´hora del Concert econòmic i del Marc de relacions laborals propi i del canvi de paradigma del model de producció neoliberal. Ara és l´hora de la Catalunya lliure. Ara és l´hora de la cooperativa, del medi ambient, de l´agricultura de proximitat i de la indústria exportadora. ara és l´hora de la independència econòmica. ara és l´hora de la independència nacional dels Països Catalans!