Segurament estarem d’acord que els catalans i catalanes —que tenim l’inveterat costum de llançar-nos pedres a la teulada i posar-nos bastons a les rodes a nosaltres mateixos— tenim una tendència massa acusada a plantejar-nos, cada dos per tres, si la novel·la no és un gènere definitivament mort, en el conreu de les nostres lletres. Com Sísif, sembla que només pugem a vegades —quan, tot d’una encimbellem un novel·lista fins l’Olimp (tan aviat Baltasar Porcel, Miquel de Palol, Jaume Cabré, o Vicenç Pagès, per esmentar els primers grans noms que m’han vingut al pensament)— per tornar a davallar de cop, a plànyer-nos de la manca d’insignes figures.
Potser la solució —si més no, una d’elles— per evita aquest atac d’esquizofrènia literària autodestructiva consistiria en tenir una mica de paciència i esperar que cada arbre pugui anar fent el seu fruit. Perquè, de genis, de genis de veritat, si en coincideixen un parell en tot un segle, ja ens en podem ben congratular. I, en general, és únicament la història que acaba determinant-los.
Poder anar seguint el progrés i l’evolució d’un escriptor o escriptora és, sens dubte, un dels majors goigs que podem fruir tots aquells que, d’una manera o altra, estem encomanats pel virus màgic de la literatura. Així, comprovar els avenços de Llucia Ramis en Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, Columna Edicions, gener del 2013, suposa no tan sols una alegria sinó tot un privilegi. En les persones, madurar és un dret; en els artistes, quasi una obligació. (Quasi) obligació que la mallorquina ha complert amb escreix.
Fa una bona pila d’anys, Marcel Proust convertí la invencible necessitat que sentia de retrobar el (seu) temps perdut en un dels —des del meu punt de vista— més magnífics monuments de la literatura de tots els temps; per contra, Ramis s’ha alliberat d’una necessitat similar d’una manera potser més modesta però també, pel que li calia, molt més efectiva.
En comptes de maldar amb la impossibilitat de recobrar el temps perdut, el que es proposa en aquesta novel·la d’indubtable aroma autobiogràfica —la primera gran ficció, i per tant, mentida (literària, imprescindible, però mentida, al capdavall) és la seva advertència inicial: “Això no és una autobiografia”— és descobrir-se (i, possiblement, entendre’s) a ella mateixa submergint-se al mirall (difús i canviant, mig esberlat i, tanmateix, recomponible —en part, si més no) de la seva família. Més en concret, de la història de la seva família: “he vingut a saber-ho tot de la meva família”, (pàg. 17).
Això sí, amb el gran encert de transcendir la seva immersió en la mar dels seus orígens, convertint-la en una experiència general, superant l’anècdota —d’interès particular, limitat— i elevant-la a categoria.
Per més que ens expliqui una història petita, que transcorre en gran part en dos escenaris de mides discretes (Mallorca i Brumina, un poble del Cantàbric) que es redueixen encara més, atesa la importància de les dues cases on viuen (veritables illes dins de les illes, mons propis dins dels mons propis externs, amb normes i històries i llegendes tan particulars com intransferible i, alhora, apassionants, plenes de vigor), assoleix un abast ample i universal, que li confereix grandesa i interès. Entre d’altres raons, crec jo, perquè una vida —qualsevol vida— és (si més no, pot ésser: si es viu amb intensitat), al mateix temps, totes les vides.
En la novel·la el concepte —o, més aviat, la metàfora— de l’illa esdevé fonamental. Certament, Mallorca ho és; així com el poble càntabre on la família hi tenia una mina: una illa entre muntanyes, aïllada de tot i de tothom; però també ho és la pròpia Transmontana de Minas, fins a tal punt que els obrers no tan sols hi treballen, sinó que se’ls ha creat una mena de poble on puguin viure sense allunyar-se gaire; a l’igual que les cases, com ja he esmenat; la seva família belga, aïllada pel fet de no conèixer l’idioma del lloc on són i pel seu caràcter, tan poc similar al llatí (“Per què ma mare i ses germanes podien anar en pantalons? <<Perquè són belgues>>, els responien“, (pàg. 30); i, per acabar de cloure el cercle, la protagonista, que viu aïllada en ella mateixa, sense feina ni parella, convertida pràcticament en una “col·leccionista d’experiències potser no gaire transcendentals”, (pàg. 195).
I són illes (de fet, illes dins d’illes dins d’illes, com matrioixques) perquè —si se’m permet concloure amb una llicència poètica— només les ones de la mar del temps passats poden portar els records a l’assedegada platja de la memòria.
dijous, 10 de juliol del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat