Tracem (els nostres) camins
De vegades caiem en l’error de pensar que únicament els llibres d’una certa llargària són els que paguen la pena, el que ofereixen prou qualitat. Talment com si no ens poguéssim alliberar del prejudici que lliga la qualitat amb la quantitat, el valor amb la possessió o amb el preu. Per fortuna, de tant en tant ens trobem amb obres que demostren que aquesta idea no té gaire fonament; que, sovint, és el pot petit qui ens lliura la millor confitura.
A Henry David Thoreau el coneixem, sobretot, per Walden o la vida als boscos i per La desobediència civil, dos d’aquells llibres que no únicament són de més actualitat que mai, sinó que faríem bé de no desar gaire ben desats per poder-los llegir i rellegir cada dos per tres. Ara Angle Editorial, en la seva deliciosa col·lecció “El Far”, ens acosta Caminar (Walking), una petita joia, que com molt bé ens indica al pròleg Marina Espasa, la seva traductora ens convida “a fer servir les cames i a reflexionar”. O el que és el mateix, a imitar els peripatètics grecs, que caminaven per fer caminar o avançar millor els seus cervells.
A diferència d’aquells, tanmateix, la invitació de l’autor nord-americà no escull els carrers i les places de les ciutats, sinó de la Natura. Ens convida no seguir els camins, sinó a obrir-los, tant els reals com els mentals. A endinsar-nos en la Natura per recobrar el nostre estat primigeni. L’estat salvatge, lliure i alliberat que, segons el seu parer, ens permet obtenir el més preciós de nosaltres. Que ens permet recobrar el domini del nostre destí. Que ens permet cancel·lar, encara que tan sols sigui per unes hores, el contracte social rousseaunià que ens priva d’actuar amb absoluta llibertat i sense dependre de ningú.
Una llibertat, un avançar guiats únicament per les nostres passes, pel que el cor ens digui, per la nostra irreemplaçable i incompartible necessitat interior, per la crida del bosc i de la Natura, que és per ell la veritable essència de l’ésser humà: “vull considerar l’home com un habitant, o com una part essencial de la Natura”. Un acostament al món natural, a la terra tal com era abans que l’home la pretengués domesticar o civilitzar, i per tant, desnaturalitzar, empobrir, embastardir: “Avui, a majoria de les anomenades construccions humanes, com ara la construcció de cases i la tala de boscos i d’arbres grans, simplement deformen el paisatge, el domestiquen i el fan més vulgar”.
En un to d’exaltació –Espasa ens recorda que el text “va ser concebut […] per ser declamat”–, de vindicació i de reivindicació, de revolta o de desvetllament, Thoreau ens crida a l’ordre (a l’ordre desordenat, salvatge, original, de la natura), ens adverteix del perill que suposa no desvetllar-nos del somni dogmàtic de l’anomenada civilització, que, en socialitzar, deshumanitza, o almenys desindividualitza, i reclama que girem la vista (i les passes) cap a la Natura: “La vida està en harmonia amb el món salvatge. Les coses més vives són les salvatges. Encara no sotmeses per l’home, la seva presència el renova”.
Caminar és, doncs, per damunt de tot un crit o una invitació a la insubmissió, a atrevir-nos a tornar a és nosaltres mateixos, perquè, tot i que sovint puguem pensar el contrari, no hi ha seguretat que compensi les limitacions de llibertat que ens imposem (o que, encara pitjor, ens imposen) com a garantia d’ordre; d’un ordre que sempre serà un cert ordre –el seu ordre, de fet. Un ordre que potser ens protegeix, però que ens menyscaba: “no hi ha diners que puguin comprar la llibertat, la independència i el lleure”.
dimarts, 14 de novembre del mmxvii
Publicat a Nació Digital, el 15 de novembre del mmxvii
Altres anàlisis literàries de la col·lecció “El Far”
♠ Confessió, Lev Tolstoi.
♣ Les nits blanques, Fiódor Dostoievski.
♥ Cartes a un poeta jove, Rainer Maria Rilke.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons