La confessió de la lleona, Mia Couto
Realitat màgica
Afirmava Umberto Eco que «Qui no llegeix, als 70 anys haurà viscut una sola vida: la seva. Qui llegeix haurà viscut 5.000 anys: Hi era quan Caïm matà Abel, quan Renzo esposà Lucia, quan Leopardi admirava l’infinit. Perquè la lectura és una immortalitat cap enrere»*. Cap enrere i, també, podríem dir, cap endavant, car la literatura ens permet viure moltes vides, tant les pretèrites com les futures; les reals com les inventades. La literatura ens fa viure i reviure, ens canvia; en definitiva, ens fa.
I si de vides n’hi ha tantes com persones, i, per tant, com autors, de mons també. De mons tan diferents del nostre que, en la seva oposició, el complementen. Si volem viure amb gran intensitat unes vides i uns mons que semblen a milions de quilòmetres de distància del nostre, tot i estar situades a un lloc no tan distant com és Moçambic, podem immergir-nos en La confessió de la lleona (A confissão da leoa), de Mia Couto, Edicions del Periscopi, febrer del 2016, traduït per Pere Comellas Casanova.
Una novel·la fascinant, inquietant, seductora, immediatament atractiva, que ens convida a un inoblidable viatge al més enllà que no és —ni molt menys— només geogràfic, sinó, sobretot espiritual. Un viatge que és fàcil emparentar amb el realisme màgic sud-americà però que, segons el meu parer, té molt més de real —de tocar tan peus a terra, d’escoltar de tan a prop la Natura, que és la terra i la Natura qui parla— que no pas de màgic. D’una realitat primigènia, no adulterada, on l’home viu en, per i per a la Natura. On l’home és per la Natura.
Un món on les persones són una espècie més del regne animal, les més perdudes, desorientades i desnaturalitzades; les que es corrompen i corrompen; les que la civilització les ha desvirtuades i separades d’elles mateixes: “L’amenaça més gran, a Kulumani, n0 són les feres del bosc” (pàg. 87); “Era el que el meu pare, en aquell moment, envejava: ser un animal. I, lluny dels humans, tornar al seu cau, adormir-se sense pena ni culpa” (pàg. 20). I, precisament per això, com més semblant als animals, com més fan un gir cap al que eren, millors persones són.
Però, és clar, moltes d’aquestes “coses invisibles” (pàg. 181) que són tan transcendentals —un dels grans secrets que la guineu d’El Petit Príncep de Saint-Exupéry ja havia desvetllat al seu jove amic a («L’essencial és invisible als ulls»)— i que conformen el món on (sobre)viuen els protagonistes de la novel·la no es poden explicar ni, encara menys, escriure: s’han de veure amb els propis ulls, s’han de viure, s’han de compartir. Des de lluny, des de fora, no és possible entendre-les.
És per això que potser la millor manera d’explicar-les —i, ací, les cursives són del tot imprescindibles, car el més essencial (el que és “invisibles als ulls”) mai no ho podrem explicar, sinó que caldrà confiar que es pugui llegir entre línies, per aproximació, en podríem dir, poètica— és recórrer a les faules: “Vaig aprendre a llegir amb els animals. Les primeres històries que vaig sentir parlaven de bèsties salvatges. Les faules m’han ensenyat, tota la vida, a distingir la veritat de la mentida, a diferenciar el bé del mal.” (pàg. 78).
Perquè les faules, les històries, les contalles —com les paràboles que tant de rellevància tenen en el Nou Testament— i altres formes de transmetre oralment els esdeveniments o les vivències permeten dir molt més i anar molt més enllà sense dir gaire; suggereixen, fan despertar alguns raonament adormits; aporten llum sense enlluernar. Com que no diuen, exactament res, paradoxalment, poden dir-ho —si més no suggerir-ho— tot: “En el relat del caçador no existeix «hi havia una vegada». Perquè tot neix allà, a la vegada que la seva veu. Contar una història és llençar ombres al foc. Tot el que la paraula revela, en el mateix instant, ho consumeix el silenci” (pàg. 81).
Fa la sensació que Couto, que és conscient que el que té valor de veritat se situa “per damunt del món i del temps” (pàg. 79) i, per tant, no pot ésser copsat o aprehès, és intangible i, per consegüent, inenarrable, se serveixi de l’escriptura com un mitjà —el pitjor de tots els mitjans de comunicació possibles, amb excepció de tota la resta, per dir-ho a la manera de Churchill— substitutiu del que veritablement voldria emprar, que és el de l’oralitat; convidant-nos no tant a llegir el que escriu, sinó a escoltar com algú ens ho llegeix a nosaltres: “[Avi,] voleu llegir? / No, filla meva. Si jo llegeixo, saps què passa? Deixo de veure el món. Llegeix-me la història de la reina d’Egipte” (pàg. 113.).
Tanmateix, a no ésser que trobem algú que ens vulgui llegir aquesta obra —que ben segur que mereixeria una d’aquelles maratons de lectura de Sant Jordi, on diversos ràpsodes se succeeixen per recitar-la tota— per ara no ens restarà altre remei que llegir-la, per saber si “el viatge [literari] ha valgut la pena” (pàg. 196). Des del meu punt de vista, el val; el val molt més que qualsevol esforçada (i fal·lible) anàlisi literària pugui provar de donar a entendre. És una història “senzilla […][i] enigmàtica” (Íd.) però, per això mateix, inoblidable: “En una paraula, van ser els animals els qui em van començar a fer humana” (pàg. 78).
diumenge, 27 de febrer del mmxvi
* «Chi non legge, a 70 anni avrà vissuto una sola vita: la propria. Chi legge avrà vissuto 5000 anni: c’era quando Caino uccise Abele, quando Renzo sposò Lucia, quando Leopardi ammirava l’infinito. Perché la lettura è un’immortalità all’indietro».
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons