Criticar la crítica (literària)

Raons i desraons

La polèmica —o més aviat, semi-polèmica: som un país petit i tenim una literatura petita (i empetitida)— dels darrers dies per la crítica literària que en Pere Antoni Pons va publicar al diari Ara sobre el darrer Premi Sant Jordi, Les amistats traïdes, de David Nel·lo potser podria servir-nos per provar de treure’n algun aprenentatge; si més no, per provar d’aclarir que és —o què convé que sigui— un o una crítica literària. Per saber quina és la seva funció, quina és la seva responsabilitat, què se li pot o no exigir.

En aquest article —que he dubtat molt i molt d’escriure: a casa nostra, dissentir acostuma a suposar convertir-se en candidat a la lapidació (mediàtica)— , miraré, amb tota la meva modèstia, de donar el meu parer. El subratllat, és clar, és meu: és, i només és, la meva opinió, personal i intransferible.

Abans de res, molt em temo que, en aquest país nostre on resulta tan fàcil (i tan còmode) parlar de deixar-se influir per l’amiguisme i el capellisme, cal que adverteixi dues coses. Primera: al Pere Antoni Pons ni el conec personalment, ni som amics, ni anem a sopar junts, ni m’ha fet padrí del seu fill. Si el conec, és professionalment. Segona: a l’Ara, no hi he col·laborat mai, ni m’hi uneix cap mena de relació amb els seus responsables (literaris o no). La meva única relació consisteix en llegir les seves pàgines culturals quan, quan puc.

No tinc, doncs, cap interès personal en defensar-los. El que m’interessa no és el cas particular, sinó allò que exemplifica.

Per començar, caldria intentar de definir què és —o hauria d’ésser— un o una crítica literària, quina és la seva funció i la seva finalitat. Per saber-ho, en principi n’hi hauria prou amb accedir al Diccionari català-valencià-balear: “II. Pertanyent a la crítica. /|| 1. Que avalua les qualitats i els defectes sobre una obra literària, científica, artística, etc.”

Si tenim en compte aquesta definició, què li hauríem d’exigir, a un o una crítica literària, a fi que pugui dur a terme una “avaluació” en condicions?

Fonaments i coneixements sobre literatura. Que sàpiga de què parla.
Visió o esperit analític. Que, en llegir (i rellegir) sàpiga veure i relacionar, analíticament, el que llegeix (i rellegeix).
Perspicàcia. Què, en llegir (i rellegir) sàpiga veure més enllà del que llegeix (i més enllà del que llegeix).
Aportacions. Que la seva anàlisi aporti alguna cosa (de valor) a l’obra analitzada.
Honestedat, objectivitat, imparcialitat. Que digui / escrigui sempre allò que pensa sobre el que ha llegit (amb atenció analítica). Que no es deixi influir per cap element extraliterari; que el seu criteri es basi, exclusivament, en l’obra.
Manteniment del (seu) criteri. Que apliqui a totes les obres que llegeix el mateix criteri i de la mateixa manera que l’aplica sempre.
Exigència i autoexigència. Que en la seva tasca analítica s’(auto)imposi, almenys, el mateix nivell de qualitat i de vàlua que exigeix a l’obra que examina.
Anàlisi raonada. Que basi la seva crítica literària en raons o fonaments literaris. Que justifiqui, amb arguments, la seva opinió sobre l’obra que ha llegit.
Saber escriure. Que la seva crítica, en primer lloc, s’entengui i, en segon, que faci servir una bona prosa.
Sentit comú. Que sàpiga diferenciar aquelles obres —els grans premis; aquelles de qui tothom parla— de les què n’haurà de donar, obligatòriament, el seu parer de les què no.

Si tenim present aquesta llista, no ens costarà gaire adonar-nos que, en el cas de què parlem —que, com he esmentat, podríem considerar com una exemplificació—, la major part de les crítiques que s’han fet al crític no es refereixen a cap d’aquestes exigències o regles.

En comptes de rebatre, del tot legítimament, la seva (igualment del tot legítima) crítica, s’ha preferit recórrer a (semi)arguments no literaris, sense fonaments, a insinuacions —quan no, atacs— personals sense (una) base (fefaent).

Insinuacions o atacs que, com acostuma a succeir, diuen més de qui les fa que no pas de qui les rep.

Em limitaré a esmentar-ne sis, prou greus (tres d’elles, procedents d’un sol tuit; quatre, de persones implicades en el premi).

Se l’ha acusat:

De basar la seva crítica en raons de “capelles i de capelletes”.
De valorar negativament l’0bra (el Premi Sant Jordi) perquè “ens hem presentat a un premi i no l’hem guanyat”.
De donar-li un to pejoratiu simplement perquè “en Nel·lo ve de la traducció i de la literatura juvenil i això cou”.
De servir-se de “la secreció de la bilis com a forma de crítica literària” i no pas de l’anàlisi raonada i argumentada.
De basar la seva crítica en l’arbitrarietat i l’acarnissament.
De que la seva visió negativa sigui producte de “rivalitat entre escriptors”

O sigui que, en realitat, el que s’ha fet és provar de posar en qüestió el que és, segurament, la més important de les condicions o regles que esmentava, aquella que, per damunt de totes les altres, determina si podem o no confiar en la seva tasca crítico-analítica: la seva honestedat.

I si bé la crítica de la crítica és no tan sols saludable sinó molt convenient, atacar la honestedat del crític és no ja lamentable sinó inadmissible.

És per això que crec que, quan s’hi repensin, els que han acusat, sense fonament, en Pere Antoni Pons, de falta d’honestedat —que és (gairebé) tant com dir que el diari Ara, Última Hora Mallorca, El Temps i Serra d’Or no tenen criteri en escollir els seus col·laboradors—, s’adonaran de la seva errada.

Perquè, per dir-ho en les paraules de Jordi Nopca: així com “el pensament crític enforteix les converses culturals[, el] debiliten l’opinionisme gratuït, l’amiguisme —quant de mal que fa— i les falques personalistes, oportunistes i miserables”.

dimecres, 4 de març del mmxx

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Lectures: 1

Criticar la crítica (literària)

Raons i desraons

Deixa un comentari Cancel·la les respostes