La vida en un puny
Tal com va el món, i amb el desinterès majúscul que les successives reformes educatives mostren per tot allò que fa sentor de cultura, és ben probable que encara hi hagi un munt de gent que consideri del tot incompatibles els conceptes de Josep Pla i de novel·la i que, per tant, els costi d’acceptar no tan sols que en va escriure tres —L’herència, El nocturn de primavera i El carrer estret— sinó que la darrera va obtenir, la Nit de Santa Llúcia del 1951 el Premi Janot Martorell, concedit per un jurat de primera categoria: Salvador Espriu, Miquel Llor, Antoni Vilanova, Josep Miracle i Maurici Serrahima.
Es tracta d’un llibre planià menys conegut que no mereixeria, d’una immensa força poètica i suggestiva, que narra, a través de la visió d’un veterinari nouvingut, la vida al llarg d’un any d’una població empordanesa anomenada Torrelles, que —malgrat que això, literàriament té una importància relativa— podríem identificar, sense gaire problemes amb el Palafrugell on nasqué l’escriptor, i que sentia tan i tan endins —i aquest aspecte, pel vigor i la força amb el que sap traslladar-lo damunt el paper, sí que té importància, i molta—, que sentia tant com a seva; on, per més lluny que anés, i per més que en alguna que altra ocasió se’n volgués fer el deseixit, hi (man)tenia unes tan pregones arrels.
Els partidaris de l’estanquitat (i, sobretot, de d’immobilisme) dels gèneres han volgut posar en qüestió si, amb El carrer Estret, es pot parlar, estrictament, d’una novel·la, posant l’èmfasi, per damunt de tot, en el fet que l’argument, si no és inexistent, no és el centre i la raó de l’obra.
Coneixent molt bé el pa que es dóna al món de les lletres catalanes, el mateix autor ja ho va preveure, i exposava en un pròleg del tot imprescindible per als que s’interessin en aquestes qüestions —que, a més, té el gran, sapientíssim avantatge de no descobrir res de l’obra que precedeix— el seu parer: “en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat —i, per tant, […] les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat. […] Les imatges que l’espill ha reproduït […] són imatges absolutament vulgars […] Són imatges de la vida tal com és —més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat” (pàg. 9-10).
I, tot i que no sigui del tot així, ja que tant en aquest llibre com en la resta de la seva obra l’autor del magnífic Quadern gris inventava o creava més que no volia reconèixer, era més demiürg que no pas testimoni; molt més artista que no pas autobiògraf, comparteixo completament el seu criteri.
Segons el meu modest parer, tenia molta raó: aquells que s’entesten en fer servir, com a única o principal vara de mesura del gènere novel·lístic, la presència d’un argument més o menys definit, més o menys estens i seguit, no tan sols deixen fora d’aquesta categoria tan àmplia i acollidora bona part de les novel·les que s’han escrit, almenys, els darrers cent anys —començant per Ulisses i À la recherche du temps perdú—, sinó que obliden que allò que dóna (major) cos i sentit a una novel·la és que sigui capaç de transmetre una sensació d’autenticitat, de veracitat, de donar vida al que llegim, de convertit una invenció —una ficció, si preferim dir-ne així— en realitat, en una cosa viscuda.
I a Carrer estret aquesta sensació de vida, de realitat, de persones més que no pas de personatges que poblen el llibre no podria ésser més acusada. És possible que el (teòric) protagonista central, el narrador estigui més desdibuixat del que és habitual, que sigui, per dir-ho planament, més espectador que no pas protagonista; que sigui un veterinari que no s’acosta a cap animal ni en fa gairebé esment en tot el llibre; que es refereix a ell tan poc com pot; que, a més del seu gust, quasi obsessió, pel bon menjar i per la calma —“jo aspiro a viure en aquesta estretor urbana d’una manera plàcida i tranquil·la” (pàg. 39)— ben poc més ens diu d’ell mateix, però el retrat que ens brinda de tots els que l’envolten és tan ric, ampli i complet com brillant.
El veterinari —i l’escric en cursives perquè Pla podria haver escollir qualsevol professió similar per al seu personatge, sempre i quan el seu exercici comportés estar en contacte permanent amb tots els habitants del poble—, doncs, és el mitjà que empra l’autor per descriure els protagonistes de la vila; és l’alter ego de l’autor que, innominat —i si és anònim, no cal dir-ho, no és pas per causalitat, sinó a fi que pugui complir de manera més satisfactòria i eficient, menys condicionada, la seva funció—, exerceix, més que no pas de narrador strictu sensu, de notari o registrador de l’existència d’aquest plural, curiós, extens i interessantíssim microcosmos que composa la inoblidable Torrelles.
Un microcosmos social que, per més que el narrador ens insisteixi que és vulgar —“d’una entendridora i sana vulgaritat” (pàg. 133)— i poca cosa —“Aquesta insignificant història” (pàg. 133); “hom parlarà […] de ben poca cosa, de res” (pàg. 88)— no només és complet i perfectament equilibrat —per al palafrugellenc, la lluita de contraris heraclitana, sempre i quan no sigui descompensada, és una de les bases essencials del bon funcionament social— sinó valuosíssim: “La vida és plena de petites coses fascinadores, apassionants, vives. No hi ha cap ésser humà —no hi ha res— que estigui totalment desproveït d’interès (pàg. 123).
Perquè, com comentava a l’inici, no és rellevant si Torrelles és o no una recreació més o menys fidel del poble on nasqué Pla —si permet, només als que hi van viure o hi passaren llargues temporades, reconèixer-lo i reconèixer-se— sinó sí aconsegueix, a través de la màgia de la literatura (de la literatura que és ficció, però ficció sorgida de la vida i de les experiència de l’autor; d’allò que, sense poder evitar un cert aire elevat, en podríem dir el bagatge existencial i intel·lectual de l’autor), que Torrelles esdevingui una metàfora o model de qualsevol vila semblant, una imatge, fidel i recognoscible, del poble petit en general; una imatge amb la qual es pugui identificar tant un empordanenc com un uzbek; que assoleixi el miracle —únicament a l’abast dels més grans literats— de convertir el que és (pregonament) local en (indiscutiblement) universal.
I en això Pla hi excel·leix. I si ha passat, amb absolut mereixement, a la història de la literatura universal —i si no ho ha fet prou, encara, és per raons extra literàries— no és pas per la seva imatge, buscada, de pagès de l’Empordà, sinó perquè els mugics de les estepes russes —per posar tan sols un exemple— se senten tan immediatament identificats amb el que escriu com els pagesos del seu Empordanet.
I el seu Carrer estret, llegit aquí o a la Xina (ex)comunista, meravella i queda: en acabar-lo, te l’emportes amb tu. En cloure el llibre, no pots deixar de pensar: «Com els anirà, la vida, a partir d’ara, a la Francisqueta i al narrador?». I, qui diu «a la Francisqueta i al narrador», podria dir «la Montserrateta i el bosquetà», o «a donya Pura».
Llegiu-lo i comprovareu que la Torrelles planiana no hi (con)viuen personatges, sinó persones —persones molt més de carn i ossos que la majoria d’aquells que ens creuem, dia a dia, per carrers (en teoria) molt menys estrets —de la mateixa manera que El carrer estret és una novella molt menys estreta que gran part de les que ens cauen a —i de— les mans.
dissabte, 15 d’octubre del mmxvi
© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons