El defecte, Magdalena Tulli
Hi ha llibres que no poden ésser més oportuns i actuals, que ens acaren directament amb la realitat més immediata, fent-nos plantejar la nostra posició, el nostre conformisme aquiescent, la nostra ductilitat acomodatícia, fent tremolar sota els nostres peus la fràgil capa de gel damunt la que sostenim —o, més aviat, creiem sostenir— l’equilibri; que ens desvetlla del nostre somni dogmàtic i ens fa obrir els ulls, dolorosament.
Són llibres, és clar, incòmodes, que ens obliguen a mirar-nos ben endins de nosaltres mateixos, que qüestionen la nostra honestedat i la nostra moralitat, que ens fan dubtar si la nostra indiferència i la nostra inacció davant el mal — de la banalitat del mal de Hannah Arendt— no es converteix, encara que sigui per passiva, en complicitat. El defecte, de Magdalena Tulli, Raig Verd Editorial, setembre 2015, traduït per Guillem Calaforra i Marta Cedro és, sens dubte, una d’aquestes obres.
Una obra tan necessària com difícil de pair, que et deixa un regust amarg a l’estomac, que no et permet fer una migdiada tranquil·la en haver enllestit l’àpat literari: “Quin dolor que provoca veure tots els defectes d’aquest món, la seva misèria i la seva autèntica incapacitat d’existir” (pàg. 15). Segurament és per això que també, argumentalment i formalment, és una novel·la de cocció lenta, molt lenta, que requereix paciència i molta atenció, d’entrada, quan l’autora ens situa en un taller on un sastre està preparant uns vestits, per descriure’ns tot seguit una plaça com qualsevol altra, “amb un parterre al mig, rodona com el disc d’un rellotge” (pàg. 13).
Una plaça que esdevindrà l’eix central no només de la història, sinó del conflicte, del problema que caldrà solucionar. I anirà presentant-nos, un a un tots els personatges, el notari, la seva criada, el policia, l’estudiant…, posant-se consecutivament en el seu lloc —“si sóc el notari…” (pàg. 30)—, per oferir-nos millor el seu punt de vista, la seva mirada: “qui ha dit «jo» diverses vegades, aquí? ” (pàg. 18). Aconseguint que ens demanem: «Per què ho fa?» i «Per què avança tan lentament, amb tant d’interès en remarcar els detalls?».
Les respostes, és clar, les anirem obtenint a mesura que l’obra vagi fent camí, quan la seguim (quasi) a les palpentes i anem albirant besllums de claror, tot i que en cap cas l’escriptora ens brindarà respostes definitives ni, molt menys, categòriques: “els signes d’interrogació creixien a tot arreu” (pàg. 101). Anirem agafant-li el pols a la novel·la, que progressivament bategarà més i més de pressa, fins a gairebé desbocar-se, i acabarem per formar part d’aquest nosaltres que, sigil·losament i inadvertida, ha anat bastint l’escriptora polonesa.
Un nosaltres, imposat, inventat o construït artificialment per l’estat —l’autoritat o el poder, si preferim aquest terme— per protegir-se ell mateix, per oposar-lo als altres. Coneixedor que la millor manera d’ensinistrar i de domesticar la població es crear fronteres entre nosaltres i ells, aprofitant-se d’una feblesa humana que destacava Elias Canetti a l’inici de Massa i poder: “Res tem més l’home que ser tocat pel desconegut. […] A tot arreu, l’home eludeix el contacte amb l’estrany”.
Els estranys, ells o altres seran els refugiats —“la barbàrie que no se sabia d’on havia arribat” (pàg. 120), que, en presentar-se tot d’una a la plaça (i no dic més per no desvetllar el quid de la narració) es transformen en un problema que cal resoldre pel bé comú.
I per fer-ho, caldrà despersonalitzar els nouvinguts, cosificar-los —“un nombre desorbitat de cossos innecessaris” (pàg. 128)— per poder prendre les decisions que calguin —“una necessitat de rang superior justificava la brutalitat” (pàg. 119)— sense que cap dels indígenes s’immuti o s’hi rebel·li: “Era el comandant de la guàrdia qui ara havia de resoldre la qüestió de la multitud que ocupava tot l’espai de la plaça” (pàg. 113); “Aquella idea nova per restablir l’ordre era senzilla” (pàg. 137).
En definitiva, doncs, una novel·la —no tan rodona com convindria, ja que la transcendència del tema, el missatge en ocasions esdevé tan feixuc que se sobreposa a la forma, a la creació literària— que posa en evidència que els altres només existeixen si abans creem (o ens creen) el nosaltres. Una obra que ens posa un mirall davant la nostra ànima i ens força a mirar-nos directament als ulls de la consciència.
dimarts, 6 d’octubre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons