El PSC, plenament conscient que la seva miopia política el situa prop del seu pitjor resultat electoral, ha centrat la seva estratègia en la crítica a les retallades que duu a terme el Govern presidit per Artur Mas. Segurament és millor així, car quan Pere Navarro es refereix a la independència, en comptes de combatre-la amb raons —què és el mínim que se li podria exigir a un polític—, no només la caricaturitza sinó que l’estigmatitza.
Així, en la seva intervenció al Foro Nueva Economía, afirmà que era “un camí esbojarrat ple de inconcrecions, enganys i irresponsabilitats”. Hem d’entendre que la seva via, la de plantejar unilateralment una Catalunya federal, en un estat espanyol on tant la dreta com l’esquerra senten urticària cada vegada que es parla de federació, és un camí molt més assenyat, concret, versemblant i responsable? Sobretot quan des de fa trenta-cinc anys —i el que encara és més greu, des de l’Onze de Setembre d’enguany— no hi ha hagut ni un sol membre del PSOE que l’hagi, no ja defensat, sinó ni tan sols mostrat favorable!
És per això que, a fi d’evitar el debat que mai no podria guanyar —hi ha alguna altra sortida que la independència?, es pot ésser federalista en un estat no federalista?—, el líder socialista català es limita a jugar amb les poques cartes (marcades i encartonades) que li resten: juga amb foc i recorre a la por —“la insensatesa de CiU […] pretén dividir en dos la societat catalana, posar el país en tensió”— i carrega exclusivament al Govern els neulers de les retallades: “Mentre les nostres aules i els nostres ambulatoris es massifiquen, mentre s’incrementen les llistes de desocupats i es redueixen les d’empreses, el President […] ens anuncia […] la Terra Promesa de la independència”.
Si li desplauen les “inconcrecions, enganys i irresponsabilitats”, no seria molt més coherent —i, sobretot, molt més honest— que evités incórrer-hi? Què expliqués, per exemple, una cosa tan senzilla com que la immensa majoria de les retallades que imputa a CiU i el seu Govern no s’haurien dut a terme si el govern de Rodríguez Zapatero, abans de marxar, hagués pagat els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat i els 759 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut que, per llei, devia a les arques de la Generalitat?
Quan una mare amb recursos propis limitats no pot pagar totes les despeses dels seus fills, perquè el seu marit es nega il·legalment a abonar-li la pensió que li deu, i li cal reduir-les o retallar-les, a qui culparem de la situació, amic Navarro (i amic Herrera)? A la mare que, tot i podent-se errar en algunes decisions, no té accés al crèdit? O bé al pare, que tot el que s’estalvia en la pensió obligatòria de la dona s’ho gasta en continus viatges amb l’AVE?
No volem retallades! No volem retallades! És clar que els catalans i catalanes no volem retallades…, però encara menys que se’ns prengui per ximples!
dimecres 31 d’octubre del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons