Des de fa una bona pila d’anys – i més encara des que el Pare Noel va decidir beneir-nos amb la seva desbordant i cosmopolita simpatia… – sabem que el Nadal és aquella època de l’any en que hem d’ésser feliços gairebé per obligació. Aquella fantàstica època en que l’esperit i el cor se’ns amara d’encís, repartim joia pel carrer i ens sadollen les bones intencions… El Nadal és llum i alegria!
Aquell temps de màgia on tot és possible… On tots tenim l’ànim més sensible i tot ho entenem i ho perdonem amb magnificència… Com acostuma a succeir, hi ha qui se n’aprofita i en treu partit, d’aquest escreix de bon sentiments i de companyonia: els grans Centres Comercials, que fan més negoci que mai. Siguem bons, siguem més bons que mai, i repartim regals a tothom! Comprar, comprar i comprar, com a via d’accés a la felicitat…, nostra i dels altres!
Sembla que aquest any no només els comerciants han volgut treure partit de la nostra tan positiva determinació nadalenca. També l’inimitable Govern d’Entesa ha volgut imitar-los…Després d’haver desaprofitat tot l’any per a fer avançar un assumpte tan crucial i fonamental per al país com és la resolució del sistema de finançament que preveia l’Estatut, després de justificar cada nou incompliment del govern de Rodríguez Zapatero i de concedir-li noves i generoses pròrrogues sense sentit, ara pretenen embriagar-nos amb efluvis de festa per a fer-nos combregar amb rodes de molí…
Se’n van a Madrid, es reuneixen amb el cap del PSOE, elaboren edulcorats comunicats de premsa i asseguren que l’acord de finançament és cada dia més a prop, que s’hi està treballant intensament i que – aquesta vegada sí! – l’acord és imminent. L’obtindrem abans d’acabar l’any, respectant l’acord que assolí el comprensiu Montilla tot just després de que el cap de l’executiu incomplís el nou termini que el sempre complaent Joan Saura li havia concedit amb tanta liberalitat…
Això sí, sense fixar quantitat ni exigir allò que no seria raonable. És natural, amb la crisi no seria just ni assenyat voler estirar més el braç que la màniga. D’on no n’hi ha, no se’n pot treure! Com pot demanar Catalunya que se li doni allò que l’Estat espanyol no té? No voldrem pas escanyar els espanyols, oi? Com s’ho farien ells, pobrets, per a sobreviure, si la província del nord-est obtingués allò que mereix, allò que els seus ciutadans i empreses paguen a Madrid? Com s’ho farien, per a seguir avançant i avançant…?
Havent arribat la crisi, el millor que podem fer, els catalans, és mostrar-nos humils. Humils i més humils, encara. Al cap i a la fi, duen quasi tres segles d’humilitat i de submissió, ja no vindrà d’uns anys més. Contra la crisi no s’hi pot pas lluitar, oi? Acceptem, com sempre, l’almoina que bonament ens vulguin donar i tornem cap a casa. Tornem amb un somriure a la cara, satisfets com infants i agraïm la generositat i la condescendència de Rodríguez Zapatero… Ell, que no només entén els socialistes catalans, sinó que és el PSC, com no ens ha de donar tot el que ens cal i més encara…!
Tornem satisfets i contents, fem servir tots els mitjans publicitaris al nostre abast per a convèncer al soferts contribuents que és el millor acord possible, donades les circumstancies i celebrem el Cap d’Any amb la família! I, sobretot, que no aparegui, al bell mig d’aquest oasi català de complaença general, cap derrotista, cap sabotejador – Convergent o no – que es plantegi què hauria succeït si el Govern, com era la seva obligació estatuària, hagués aconseguit l’acord abans de que esclatés la crisi…! O, el que encara era més factible, abans de que el govern espanyol se n’adonés de que havia esclatat…!
dimecres , 24 de desembre del 2oo8
[download#103#image]
Publicat al Diari Maresme, el 14 de gener del 2009