El novembre comença a deixar enrere un estiu que semblava no voler acomiadar-se mai quan una bona gernació pugem la passarel·la del vaixell de La Central per emprendre un engrescador viatge literari. Al pont de comandament ens hi esperen tres magnífics capitans, Laura Borràs, Sam Abrams i Artur Bladé i Font —acompanyats pel primer oficial, Josep Maria Vall— amb un somriure als llavis i una esplèndida carta de navegació al seu davant.
Deixem el port de la vida quotidiana i emprenem la travessia artística de la mà de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que agraeix el gran nombre de passatgers que hem volgut embarcar-nos, l’empenta de l’armador del vaixell, l’editor de Duxelm, que ha possibilitat la publicació d’aquest tan important De França a Mèxic: Dietari de viatge, d’Artur Bladé i Desumvila, així com l’ajut inestimable dels dos co-capitans que l’acompanyen.
“Ens trobem amb una conjunció de gèneres: és un dietari personal, però fa el pas cap a la crònica col·lectiva de la generació que els va tocar viure la ferida de la guerra i la pèrdua de l’exili. I Bladé actua amb la voluntat notarial de deixar acta d’aquest moment històric crucial i brutal. I ell, que assenyala que «l’home és […] fabricador d’oblit», ell vol salvaguardar els fets per evitar que desaparegui.”
Assenyala que un dels trets que cal destacar-ne és la veracitat, la força dels fets viscuts, que l’autor vol recuperar de l’oblit a fi que segueixin presents en el futur. Amb moments que li semblen brillantíssims, i alhora dramàtics, com el del comiat al port de Marsella, quan tothom calla, colpit, i de sobte se sent un crit: «Visca la llibertat!», i l’escriptor en un apunt bellíssim, remarca: “El silenci a vegades diu més coses que un llarg parlament. […] Aquell crit unànime al fons del cor ha estat el veritable comiat a una terra tràgica”.
Tot seguit l’editor, Josep Maria Vall, afirma que és un llibre que, tan aviat com el tingué a les mans, veié clar que s’havia de publicar, que no podia seguir inèdit, tan per l’obra mateixa com per la immensa vàlua del seu autor.
El substitueix en la navegació literària Artur Bladé i Font, fill i magnífic marmessor artístic de l’autor. Emocionat, amb un to de veu melòdic on es mesclen ressons de la llengua francesa, del castellà de Mèxic i del cristal·lí català de les terres de la Ribera d’Ebre, recorda el paper fonamental de l’Albert Manent en la defensa de l’obra del seu pare, i comenta que el llibre és un dietari, realment escrit dia a dia, que relata el viatge de la desesperança a l’esperança.
I en destaca una curiositat: “El pare l’escrivia en una llibreta, de 140 pàgines. La primera és el dia de la sortida, el 8 de setembre, però la darrera coincideix exactament amb el dia de l’arribada. I la gran pregunta és: com s’ho va fer, si no sabia quan duraria el viatge, què hi trobaria ni quant d’espai li caldria dedicar a cada dia?”.
Explica un parell d’anècdotes que demostren que en aquells temps el nacionalisme espanyol es mostrava ja tan intransigent com ara. Una de en dramàtica: en morir una nena petita, els viatgers espanyols no van permetre que fos sebollida al mar només amb la senyera, sinó que volien imposar-hi la rogigualda. Al final, el capità provà de posar-hi pau afegint-hi la bandera portuguesa. Els catalans, doncs, ni morir en pau, no podien.
Acaba fent esment una darrera peculiaritat: “El dietari no inclou cap conversa amb cap dels seus 65 compatriotes, ni cap tampoc cap comentari sobre les diverses personalitat que l’acompanyaven”.
Pren el seu lloc al pont de comandament en Sam Abrams i, una volta fets els agraïments, rememora dos versos de la l’elegia “In Memory of W.B. Yeats, que W.H. Auden dedicà al gran poeta irlandès, on diu que en un moment determinat de la vida, a aquest darrer li va fallar el corrent dels seus sentiments i es convertí en els seus admiradors (“The current of his feeling failed; he became his admirers.”). I, emfatitza, sens dubte, Bladé i Desumvila té el luxe extraordinari de tenir un hereu, Artur Bladé i Font, que promou i, encara millor, edita, en el sentit anglosaxó del terme (prepara i supervisa l’edició) l’obra del seu pare. “Tant de bo tots els autors catalans tinguessin un hereu similar”, assegura.
“És important no dur-nos a engany. El fet que aquest llibre no estigui inclòs en la seva Obra Completa no significa que es tracti d’una obra residual ni que sigui de segon ordre. De cap manera. Com dic en el pròleg, és un llibre important, a nivell històric, a nivell humà, a nivell intel·lectual i a nivell artístic. Diria més: és el gran llibre que té la literatura catalana —i fins i tot l’espanyola— sobre aquesta travessia d’una banda a l’altra de l’oceà. Superior a les memòries d’Alberti o les narracions de Domènec Guansé o de Cesar August Jordana. Si us voleu fer una idea del què era allò, llegiu aquest llibre.”
Centrant-se en el nivell artístic, l’assagista afirma que Bladé Desumvila escriu amb una intel·ligència intel·lectual i artística, literària, de primera magnitud, que es manifesta en un text que té una immediatesa, una proximitat, un alè humà que, justament, enganya. És un mestre en la difícil senzillesa. El seu text està molt ben escrit i pautat rítmicament, amb anotacions més breus, mitjanes, llargues que creen un ritme.
Estableix que l’escriptor riberenc és plenament conscient del seu paper notarial, de representant de la seva col·lectivitat, i, després d’uns inicis volgudament modestos, quan es produeix la fractura de la Guerra Civil, posa el seu talent al servei del seu país: “sap que és, alhora, protagonista i testimoni, que és subjecte-objecte, està dins i està fora. Tota la seva obra és un intent de fer un immens fris de la seva vida en representació, com ha dit molt bé la Laura, de la col·lectivitat. Això ho inclou absolutament tot. Tot és digne de literaturitzar-se. Una idea que treu de Saint-Simon i de la resta de grans memorialistes francesos”·
Després d’altres interessants consideracions, aprofita l’avinentesa per reivindicar la imperiosa necessitat d’incorporar la literatura de l’exili al cànon central de la literatura catalana, ja que la de l’exili encara s’estudia com si en fos una mena de complement. I cal, urgentment, incorporar-la per complet, com el que realment és: un elements consubstancial.
Amb aquestes paraules, acollides amb una espontània unanimitat i un enfervorit i càlid aplaudiment per tots els presents, conclou la fantàstica singladura literària que ens ha permès navegar per unes aigües tan poc conegudes com exquisides, les d’un dels dietaris d’un dels millors i més exquisits memorialistes de les nostres lletres.
Arribats de nou a terra ferma, tan ben capitanejats, els enllaminits passatgers ens afanyen a adreçar-nos a les nostres respectives rades per iniciar la veritable, intransferible travessia: la delitosa lectura de la carta de navegar literària de Bladé i Desumvila, De França a Mèxic: Dietari de viatge.
dimarts, 11 de novembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons