En Mattia i l’avi, Roberto Piumini

En Mattia i l’avi, Roberto Piumini

Llevat de comptades excepcions, la literatura infantil està vivint una època de poca salut preocupant, que no promet res de bo per a les (teòriques) futures generacions lectores: els ratolins que figura que escriuen contes i tots els seus imitadors i adlàters gairebé ens han convençut que el millor que es pot fer és tractar les criatures com si no només fossin petites, sinó com si no tinguessin una intel·ligència gaire desperta (ni calgués per res ajudar-los a que se’ls desvetlli). La recepta màgica per convertir-los en bons ciutadans (i en obedients votants) del demà.

En Mattia i l’avi (Mattia e il nonno), de Roberto Piumini, Viena Editorial, maig del 2015, traduït per Josep M. Pinto, ens permet adonar-nos que no tan sols és possible trencar amb aquesta nefasta tendència —que ens aboca de manera irreversible a l’il·letrisme, que transforma als infants més en públic passiu que no pas en col·laboradors necessaris en la lectura, en seguidors gregaris que no pas en co-creadors— sinó que, quan hom s’ho proposa i no transigeix, el resultats poden assolir un nivell de qualitat i d’interès increïbles.

Convençut que la literatura —sigui per adults o per a infants: que en el fons són (o haurien d’ésser) una i la mateixa— és, per damunt de tot, el món de la paraula que sacseja sentiments i provoca emocions, que ens commou les fibres més sensibles i ens arriba més endins, tracta un tema conflictiu —el de (l’acceptació i l’assumpció de) la mort d’un familiar proper— amb una deliciosa mescla de poesia, de fantasia i de claredat, que defuig, com els gats l’aigua escaldada, el moralisme i l’alliçonament.

Sens dubte, un altre dels grans perills de la literatura infantil (i, en general, de qualsevol altra): convertir el missatge en mitjà. O, potser més exactament, el mitjà en missatge: obsedir-se en voler transmetre la idea —massa sovint, la consigna o el dogma (per més que sigui civil i no pas religiós), fer proselitisme, o pitjor encara, captació d’adeptes, servint-se d’un mitjà que no pot servir-se més que a ell  mateix. Oblidant que la literatura —si més no, la que mereix que la denominem com a tal— no pot tenir cap altre mestre, objectiu ni finalitat que ella sola; que és, sobretot, mitjà, i no pas missatge.

I Piumini aquest principi fonamental, genèsic, no és que el tingui clar: el té claríssim. Aquest llibre tan agradable com bell és, abans que res, i per sobre de tot, una obra d’art, una formosa creació artística, que ens transporta a un món, el de l’esperit humà, on tot és possible; a un món, el de l’art, on ens evadim, on ens sentim més alliberats, on el somni i la il·lògica, la rauxa o el gaudi, en darrera instància, esdevenen sobirans indiscutibles, on el més assenyat és demanar (a crits) l’impossible, però on —i ací rau la màgia més alta de la literatura i l’art— ens acabem trobant (i reconeixent) a nosaltres mateixos; descobrint que, com l’avi de Mattia, la literatura la duem sempre dins nostre. I, també, si tot ha anat bé, la criatura que segueix vivint (i il·luminant-nos).

Un llibre delicat, amarat amb el dolç misteri de la realitat, del que és proper, directe i senzill, amb un cert aroma a Alicia al país de les meravelles —“Mirem de no desitjar arribar-hi” (pàg. 45)— i als mites grecs antics, Teseu i Ariadna —“En Mattia va entrar en el bosc de gira-sols i va començar a enrotllar el fil vermell, que s’estenia ben visible entre les tiges verdes i les fulles” (pàg. 48)—, amb algunes frases —“Les arrels les han agafat, i han fet que tot l’arbre sigui d’or” (pàg. 71)— i pensaments —“No estava gaire decebut: buscar era molt bonic” (pàg. 70)— exquisits, que ens recorden que la infantesa, si no és el paradís perdut, s’hi assembla força.

dimecres, 6 de gener del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons