En honor del Premi de Nobel de literatura, recupero la meva anàlisi literària del mes de maig
(Curiosament, hi parlava del Premi Nobel de literatura…)
Les possibilitats de fruïció que ens ofereixen les petites peces d’orfebreria literària que són —o poden ésser— els contes és pràcticament il·limitada. Amb major raó, encara, quan els que els escriuen saben el què es duen entre mans i converteixen el seu cultiu en una part essencial —quan no gairebé exclusiva: pensem en la profunda petjà que deixà en Quim Monzó—, de la seva creació literària. Ho expressa amb clarividència la protagonista de M’agradaria, d’Amanda Mikhalopu: “Sempre he llegit, tota la vida. […] Prefereixo els relats. Són més propers a l’escala humana. Les novel·les són intents desesperats de controlar-ho tot; els poemes, deliris de grandesa”.
Estimada vida (Dear Life), d’Alice Munro (Club Editor, Barcelona, 2013, traducció de Dolors Udina) ens brinda la magnífica oportunitat d’immergir-nos de nou en la literatura d’una de les narradores actuals més ben considerades pels seus companys de professió: Cynthia Ozick —l’autora d’un dels relats més exquisits, ferotges i aclaparadors de tots els temps, El Xal— arribà a afirmar que “Ella és la nostra Txèkhov i durarà més que els seus contemporanis”. Les comparacions habitualment són odioses, però quan són hiperbòliques, com aquesta, esdevenen una arma de doble fil, més perilloses que beneficioses; posar-los de costat és tan arriscat com injust: Txèkhov és molt Txèkhov!
La veterana escriptora canadenca demostra altra volta que és capaç d’excel·lir en la redacció de contes sense cap necessitat de l’ajuda, tan benintencionada com enverinada, d’Ozick: “Marxar de Maverley”, “Grava”, “Refugi” o “Dolly” són en veritat més que destacables, tant des del punt de vista formal com argumental. Més encara, són la perfecta constatació de la raó per la qual a Munro no li cal escriure novel·les: la intensitat i la cura amb les què les basteix converteixen les seves millors narracions en novel·les en miniatura; novel·les condensades poblades —o, més aviat, habitades— per uns personatges d’una pregonesa insospitada en la seva brevetat.
Les seves tan ben esculpides criatures literàries —en aquesta obra, majoritàriament dones; dones que tracten de trobar un (cert) sentit a una existència que els té reservada una funció, en el millor dels casos, del tot subsidiària: “Si eres dona, la dedicació a qualsevol cosa et tornava ridícula”, (pàg. 142); “Estava acostumada a esperar fins tenir la seguretat que l’oncle havia dit tot el que volia dir. Fins i si em dirigia a ella directament, esperava, mirant-lo, per si volia donar ell la resposta”, (pàg. 125)— tenen un no-sé-què de shakespearianes. O, si es vol, d’aquella magistral descobriment del teatre grec que el geni de Stratford-upon-Avon heretà de Sòfocles, Èsquil i Eurípides: la miraculosa facultat de transformar personatges individuals en prototípics.
I fer-ho —i heus ací el que li confereix la seva màxima elevació, només a l’abast dels més grans; dels escollits— sense que en cap moment perdin o vegin afeblida la seva personalíssima individualitat: crear figures universalment representatives, ideals, és (relativament) fàcil; el que és complicadíssim, quasi inassolible és que, al mateix temps, siguin persones de carn i ossos —i que es comportin com a tals. Així, per exemple, la innominada protagonista de “Grava” podria esdevenir un model sublim de la culpa o, més exactament, de la culpa innocent.
El talent de Munro com a contista és, sens dubte, extraordinari, però em sembla que ho és, sobretot quan recrea o ficcionalitza la realitat, quan relata allò que ocorre o, més exactament, allò que podria ocórrer; llavors, el resultat és magistral: “I llavors va pensar que el mateix fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teves incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva”, (pàg. 167).
Per contra, quan —com succeeix amb “Orgull” i d’altres contes— fa la sensació de voler anar més enllà, quan s’esforça per dir molt més del que vol —i pot— dir, quan força el seu talent i la seva manera d’escriure, atorgant als finals de les seves narracions un aire metafòric, abstracte o no immediatament intel·ligible, s’entrebanca i baixa el nivell, malbaratant allò que fins aquell instant brillava; com a èmula d’Ícar, de tant amunt com es proposava arribar, acaba perdent irremissiblement alçada.
És ben possible que aquesta seva voluntat d’imposar-se innecessàriament una certa respectabilitat artística afegida suposi una ben encertada aposta de cara a augmentar les seves probabilitats de rebre un sempre temptador Nobel —sabem prou bé com els acadèmics suecs acostumen a confondre prestidigitació literària amb qualitat— però entenc que no només no aporta gaire a la seva narrativa, sinó que la perjudica de manera ostensible: a la seva habilitat literària no li cal per res recórrer a imitar aquells que, insegurs d’ells mateixos i tenint poc a dir, es limiten a fer continus jocs de màgia formals que acaben fent desaparèixer la literatura.
Per fortuna, la seva destresa com a escriptora es tan gran que —quan s’oblida d’aquestes seves possibles pretensions, així com de narrativitzar la seva infantesa: quan crea i toca de peus a terra— el fruit que ens lliura és tan recomanable com saborós. Segurament, en el seu conjunt Estimada vida no és pas una obra del tot rodona; ara bé, alguns dels contes que el composen difícilment ho podrien ésser més.
dilluns, 13 de maig del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)