Sembla que José Montilla ha entès que no pot quedar-se a la reraguarda i esperar que altres li facin la feina que li correspon. Per fi ha cregut oportú no esperar més a reconduir el tema i s’ha reunit amb el seu Germà Gran del govern espanyol per tal d’accelerar les negociacions del nou sistema de finançament.
La trobada amb Rodríguez Zapatero ha assenyalat una nova i insuperable fita en aquesta ja llarga aventura de les reunions de polítics catalans de primer rang amb els mandataris espanyols. Superant per ben poc el gran èxit que suposà la trobada de l’insigne Joan Saura amb la Vicepresidenta Primera. Una nova i insuperable fita en el noble art d’aconseguir fum de paraules…!
Fum de paraules, aroma de no-res, grans titulars buits amb que cal engalanar les portades dels diaris i obrir els noticiaris televisius: Montilla aconsegueix encarrilar el nou finançament abans de final d’any, a fi de a poder-lo incloure en els comptes de l’estat per al proper 2009.
Convé que festegem com es mereix aquesta sensacional notícia! Si cal, amb una gran festa multitudinària, celebrada al recinte del Fòrum i amarada de multiculturalitat! Llancem coets i brindem amb xampany! La història recent ens ha donat prou raons com per a confiar cegament en les promeses del president espanyol. Les seves promeses són més que promeses, són fermes realitats! Què n’hauria restat, del nostre estimat Estatut, de no mantenir el seu compromís d’aprovar-lo tal i com sorgís del Parlament?
Avalat per la innegable confiança que genera a Catalunya, en aquesta ocasió no li ha calgut ni tan sols establir un nou compromís. A ell, l’Obama de León, no li cal per a res recórrer a subterfugis tan immadurs com les promeses o les actes notarials…
Com acostuma a ésser habitual, l’executiu català ha reaccionat de manera unitària i amb una sola veu davant de les declaracions de Rodríguez Zapatero. El PSC s’ha afanyat a valorar-ho com una passa definitiva vers el finançament. ERC s’hi ha referit amb escepticisme, indicant que li recordava el conte de “les ovelles i el llop”. I, per a acabar-ho de reblar, el sempre coherent Saura, recordava al seus socis de govern que Zapatero és “un consumat especialista a no complir cap dels seus compromisos”. Una nova mostra d’entesa i d’unitat d’acció…!
En el cas del Conseller d’Interior, és encara més d’agrair que aconselli als seus socis de govern fer l’exercici de memòria … que tant li hauria convingut al país que ell hagués estat capaç de realitzar el passat el 17 d’agost, quan va pactar unilateralment amb Maria Teresa de la Vega un acord de finançament “abans de tres mesos!”.
Més que no el conte del llop i les ovelles o la cançó de l’enfadós, el finançament català ens hauria de fer pensar en el mite de Sísif, condemnat per una rabieta de Zeus a carregar eternament fins al capdamunt d’una muntanya un bloc enorme de pedra, que torna a rodar avall cada vegada que assoleix el cim…
Cal recordar, encara, que el nou model de finançament hauria d’haver estat aprovat abans del dia 9 d’agost d’enguany? Del 9 d’agost! No pas de finals de novembre, segons el generós oferiment del líder d’IC! I, menys encara, de finals d’any, com ha negociat de nou José Montilla!
I cal recordar, també, que l’Estatut – aquest Estatut desnerit, fill natural del ribot del company de grup parlamentari del PSC, Alfonso Guerra i de les renúncies interessades d’Artur Mas – és una llei de l’estat, més encara, una Llei Orgànica, d’obligat compliment en un estat formalment democràtic i de dret?
No seria, doncs, l’hora de que el poble català, encapçalat pels seus representants polítics, decidís dir “prou”? Que prengués coratge i, posats a prendre un model mític, es decantés per Prometeu i no pas per Sísif? Per què no escollir seguir l’exemple d’aquell que va gosar enfrontar-se als déus en defensa de la humanitat ultratjada?
Per quin motiu no comencem a prendre’ns-ho seriosament, aconseguim una veritable unitat de finançament, sense esquerdes ni partidismes, i reclamem amb valentia allò que hauríem de tenir i ens mereixem des de fa tants i tants anys? Davant de la seva “voluntat d’acceleració”, per que no reclamem “efectivitat d’acompliment”? Per què no establim un precedent, un punt sòlid de partença i exigim, unitàriament, al govern espanyol “fets i no pas paraules”? Podem? Can we?
dilluns , 10 de novembre del 2oo8
[download#127#image]