Formigó, Thomas Bernhard
Tu fas el viatge
Hi ha autors que ens distreuen, que ens fan passar una bona estona, hi ha autors que, alhora que ens expliquen una història, ens fan gaudir de la seva art literària i, finalment, hi ha d’altres autors, que són minoria, que ens captiven i ens transformen, amb la seva art literària, que ens porten allí on no ens ha dut mai ningú; allí on ells, i només ells, poden dur-nos. Aquests són els grans, els grans entre els més grans. Tan i tan grans que únicament acostumen a sorgir-ne mitja dotzena, cada segle.
Al segle XX es considera, de manera gairebé unànime, que els tres més grans són Marcel Proust, Franz Kafka i James Joyce, normalment acompanyats de William Faulkner i, en la majoria dels casos, de Virginia Woolf. A aquests cinc jo hi afegiria, sense cap mena de dubte un escriptor que es va valorant i revalorant cada dia que passa: l’austríac Thomas Bernhard, que, com ells, ha sabut anar-se creant els seus lectors. I crear-los, com ha de fet qualsevol artista, mantenint-se del tot fidel a la seva manera de ser, a la seva manera d’escriure, que es correspon, com la forma al fons, a la seva manera de veure i de viure el món.
Formigó (Beton), publicat per Quid Pro Quo Edicions, i traduït, com ja va sent habitual, per Clara Formosa Plans, ens convida, de nou, a deixar-nos seduir per la seva literatura, tan exigent com enriquidora. Aquesta literatura seva, de textos monolítics, conformada en un sol paràgraf, que s’inicia a la primera frase —“Fins que no sé què diu la primera frase, no puc començar cap treball” (pàg. 13)— i que, sense ni un sol punt i a part, no es clou fins a la frase final. Frase final que esdevé aclaridora, definitiva.
Que ho esdevé, per descomptat, si has estat bon lector, si has tingut la voluntat d’entrar en el joc literari que l’autor et proposa, que et proposa ja des de la primera línia; un joc on tu ets tan imprescindible com ell. Perquè, per a Bernhard, llegir és (o, més exactament, és, també) escriure o acabar d’escriure. Suposa convertir-se en col·laborador necessari de l’autor. Només tu, amb la teva participació activa —no en viatjar amb ella, sinó en fer-te teu el viatge—, la duràs on la volia dur l’autor, l’acompliràs.
I, en acomplir-la, assaboriràs l’obra. L’assaboriràs en tota la seva amplitud i completitud. Començaràs a llegir-la, sobtat, sense entendre gaire per on t’està duent i, encara menys, on vol acabar-te duent. Però, a poc a poc, si ets capaç (o sigui, si fas l’esforç d’intentar-ho; si t’ho proposes de veritat) d’endinsar-t’hi (de fet, de deixar que ella s’endinsi en tu; que s’inoculi en la sang del teu esperit), no tan sols et serà impossible deixar-la, no tan sols et caldrà oblidar-ho tot fins que no l’hagis enllestida, sinó que, quan l’acabis, et farà la sensació que t’han amputat algun membre, que t’han privat d’una part de tu mateix.
Una part que no és, per descomptat, essencial —la literatura, com tot art, et canvia (t’ha de canviar) la vida, però per acumulació o al·luvió: obra a obra— però que, mentre llegies, t’era tan essencial com l’aire per respirar. Que senties tan teva com qualsevol altra part del teu cos (per dir-ho amb major precisió, de l’esperit).
Perquè, tot i que l’autor de L’imitador de veus no t’ho ha posat fàcil, gens fàcil —en realitat, precisament perquè no t’ho ha posat gens fàcil; perquè sap, com Nietzsche, que, per regla general, només els grans esforços suposen grans recompenses—, quan has aconseguit endinsar-te en el relat, les notes, l’esbós o les reflexions de Rudolf, el narrador, tu mateix t’has convertit en ell. No has llegit el que t’explicava, amb aquesta prosa fluvial que ressegueix els atzarosos fluxos i refluxos del pensament, sinó que ho has viscut.
I viure el que viuen els personatges de Bernhard —que, com el narrador d’aquesta novel·la, són i alhora no són ell—, turmentats i torturats com són, t’ha d’afectar, t’ha de canviar, t’ha de colpir per força. Els seus personatges —com ell— no viuen, sinó que proven, infructuosament, la majoria de les vegades, de sobreviure, d’evitar que el pes exagerat que viure els col·loca al damunt de les seves espatlles no els esclafi.
D’evitar que la vida, aquesta obscura vall de llàgrimes que ells entenen com un viacrucis entre el no-res i el no-res, entre el plor del dia en que naixem i el formigó que ens acollirà quan ens enterrin, no els situï més enllà, molt més enllà, de la bogeria, de la desesperació; que no els aboqui a voler acabar amb tot.
Una vida sentida sempre com un abisme —i una necessitat de fer front a aquest abisme—, com un món en lluita, fet de contradiccions i de més contradiccions, on, el que en un moment ens sembla (més o menys) clar, a l moment següent no ens ho sembla (gens). On l’única certesa és que no hi ha certeses: “¿Tinc les millors condicions? Les tinc i no les tinc, d’una banda les tinc, de l’altra no les tinc” (pàg. 47); “I, ja mentre feia aquesta observació, em va enrabiar precisament haver fet aquesta observació […] que em fa enfurismar com cap altra observació, perquè aquesta observació és una de les observacions més falses que hi ha” (pàg. 60); “Deia, alternativament, res justifica un treball com aquest i tot justifica un treball com aquest” (pàg. 105).
I, probablement per això, perquè la vida és una eterna, infinita, contradicció, perquè no hi ha certeses, ell havia d’escriure —i nosaltres llegir-lo: no pas per trobar-les, sinó per provar de saber si (ens) és possible viure sabent que mai no podrem trobar-les.
diumenge, 12 d’abril del mmxx
Altres anàlisis literàries de Thomas Bernhard:
♠ L’imitador de veus.
♣ Sí.
♥ Els meus premis.
© Xavier Serrahima 2020
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons