Gilead, Marilynne Robinson

Amb el ministeri a la sang

Que Marilynne Robinson sap escriure novel·les no ho descobrirem pas ara. Tampoc no descobrirem que (a l’igual que succeeix amb els seus assaigs) no deixen ningú indiferent; que no són en absolut els best sellers a l’ús —que tenen tan a veure amb la literatura com les sopes de sobre amb les sopes fetes a casa— sinó que parlen de vides de veritat i fan pensar; que et fan veure (i viure) altres móns, distants tan geogràficament com espiritualment, que, per contraposició, ens permeten veure (i entendre) millor el nostre.

Entre la seva primera novel·la, Vida de casa (Housekeeping) i la segona, Gilead, (Edicions de 1984, març del 2018), va deixar passar vint-i-quatre anys de lenta cocció. En part, imagino per la pressió que devia sentir després del colossal èxit que va obtenir amb aquella, ja que l’amenaça de les comparacions era obvia; però, vist el resultat, ca celebrar que es prengués el seu temps, sobretot perquè fa la impressió que no va voler posar-s’hi fins que tenia alguna cosa important per dir; alguna cosa que li bullís per dins i que li reclamés sortir a fora.

I el que li bullia a dins era una nova història sobre una família, com en la primera, amb la diferència que els protagonistes principals són homes: tres homes, el narrador, el seu fill i el seu pare, que viuen molt marcats per l’ombra massa allargassada del quart, l’avi del narrador. Aquell avi que va marxar de la terra on tenia les seves arrels —Gilead, aquest petit poble d’Iowa on fa la impressió que el temps s’hagi aturat— però que va deixar una pregona petja en els seus descendents. Començant pel seu fill, el pare del narrador, que, de sobte i sense donar explicacions a ningú, marxa de casa deixant-ho tot enrere per trobar la tomba de qui el va dur al món.

Potser és per això —en aquesta obra els lligams, alguns visibles, altres d’invisibles, que uneixen els representants (com hem dit, tots ells masculins) de les successives generacions no és que siguin ferms, és que són infrangibles, si no indestructibles—, perquè costa molt viure sense saber, sense entendre, sense saber d’on vens i qui i com eren els que t’han procedit, que John Ames, el narrador i protagonista, quan s’assabenta que li queda poc temps de vida —“Ahir a la nit et vaig dir que potser tard o d’hora me n’aniria, i vas dir on, i et vaig dir que amb Nostre Senyor, i vas dir per què, i et vaig dir que sóc vell”— decideix escriure-li al seu fill una llarga carta explicant-li qui és (qui, era, car la llegirà quan ja sigui mort) el seu pare.

Precisament perquè no vol que al seu fill li succeeixi el mateix que a ell, que encara ara, quan ja és vell, massa vell per tenir un fill de només set anys, es pregunti per quines raons el seu pare i el seu avi es van comportar com es van comportar, per què van fer el que van fer: “Pots conèixer una cosa a fons i no saber-ne res. Un home pot conèixer el seu pare, o el seu fill, i tot i això potser entre tots dos no hi ha més que lleialtat i amor i una incomprensió mútua”.

Serà d’aquesta manera —“Intentaré un experiment de sinceritat”— que l’autora ens embarcarà en un viatge arqueològic en el passat d’una família, els Ames, d’una petita vila ancorada en ens temps bíblics, Gilead, i en una Amèrica fosca, immobilitzada, on el Sud, la Confederació i les seves idees segueixen marcant el pas de les hores (i de les vides) dels seus ciutadans; unes vides sotmeses permanentment a l’esguard reprovador dels reverents, que mantenen un poder fora de mida.

I qui millor podria explicar-ho que el narrador i protagonista, que duu, no ja en el seu esperit, sinó en la seva pell, i podríem dir que gairebé en el seu ADN —“Vaig créixer en cases pastorals”; “El pare de la meva mare era predicador, i el meu pare també, i el seu pare abans que ell, i abans no se sap, però ho endevino”— la condició pastoral.

Una condició que no tan sols l’ha determinat, sinó quasi predeterminat; que l’ha situat, ho volgués o no, al marge, fora del món: “Tenia ganes de dir-los: m’agrada una broma tant com a qualsevol. Hi ha hagut vegades a la vida que he estat a punt de dir-ho. Però la gent no ho accepta fàcilment. Et volen una mica al marge. […] Vet ací l’aspecte més curiós d’aquesta mena de vida, de l’exercici del ministeri. La gent canvia de tema així que et veuen a prop”.

Encara més si és Robinson qui li cedeix la veu, qui ens guia amb la seva prosa minuciosa i precisa, traduïda per Emili Olcina; qui ens recorda, paràgraf a paràgraf, línia a línia, de fet, que cada paraula és essencial; que escriure és jugar-se no ja l’obra, sinó la vida mateixa en cada mot —en cada mot que escrius o deixes d’escriure.

divendres, 29 de juny del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries d’Edicions de 1984

Teories del no Eduard Sanahuja Yll	Em dic Lucy Barton Elisabeth Strout	L’home que volia arribar lluny Hans Fallada	A l’oest de Roma John Fante	Segona persona del singular Sayed Kashua

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons