La cripta dels caputxins, Joseph Roth
Si una de les raons de la literatura —si és que té o pot tenir raons— és lluitar contra l’oblit i, per tant, recordar d’on venim per saber qui som, res millor que refrescar-nos la memòria històrica amb algun dels llibres de Joseph Roth, com La cripta dels caputxins (Die Kapuzinergruft), L’Avenç, setembre del 2015, traduït per Jaume Creus, que ens retorna a l’ambient del magnífic La marxa de Radetzky, del qual si no n’és ben bé una continuació, si que podem dir que n’és una represa.
Una llibre redactat en un moment de gran necessitat quan la soledat, l’exili obligat i les constants penúries econòmiques el van fer sucumbir en un estat de desesperació angoixant. En una carta enviada el 4 de setembre de 1937 al seu gran amic Stefan Zweig, gairebé el seu únic confident i suport fins la fi dels seus dies, li explicava que “el 20 d’agost em caldria haver lliurat el llibre […] però no el tinc a punt i tampoc no tinc diner, ni tan sols fins a finals de novembre: sempre l’escassetat. […] Haig d’escriure […] deu pàgines al dia durant deu dies” (Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938), Joseph Roth & Stefan Zweig, pàg.312-313).
Una novel·la no gaire llarga, 171 pàgines, que potser no assoleix l’excel·lència de la seva inspiradora, però que ens narra amb un estil directe i precís, que s’atura molt en els detalls i ens els incisos, en tot allò que defineix l’aire d’un temps i d’una gent, els anys de declivi de l’imperi Austrohongarès — “Va ser un rebel i un patriota, el meu pare…, una espècie que tan sols es donava a la vella Àustria-Hongria” (pàg. 8)— l’herència del qual ens afecta encara tan acusadament.
A través del punt de vista d’un home ja gran, ancorat més en el que va viure de jove que no pas en els que li ha tocat conèixer de vell, que mira enrere amb nostàlgia, incapaç de considerar-se part integrant d’una època que no entén, ni reïx a acceptar com a seva —“No sóc fill d’aquest temps, i fins em fóra difícil no declarar-me’n directament enemic” (pàg. 7)—, que li provoca un rebuig visceral, instintiu, com un espectador que ha estat convidat, a desgrat seu, a la representació pòstuma d’un drama dels temps de l’antigor, assistirem al passeig per la vida i la mort dels epígons de l’aristocràcia.
D’aquella classe que, cegada pel convenciment de la seva eternitat i la seva indestructibilitat, avançava segura cap al precipici que l’havia d’esborrar de la geografia social del món: “Compartia amb [els joves aristòcrates] la frivolitat escèptica, la melangiosa presumpció, la negligència culpable, la dissipació altiva, tots els símptomes de la ruïna que llavors encara no podíem preveure” (pàg. 16).
Un món que es moria, irremissiblement, i que rebé la seva sentència definitiva en esclatar la Primera Guerra Mundial, ja que en reingressar, els pocs que van poder tornar, al que fins llavors havia estat la seva pàtria, i alhora el sentit de la seva existència, prendran consciència que res ja no serà mai més com havia estat, ni l’imperi ni la preeminència de l’aristocràcia. Ni, per tant, el seu lloc al món.
Comprovaran que tot allò que havien conegut fins abans del conflicte bèl·lic ha quedat enterrat, i ben enterrat, per sempre més, sota terra: “El meu pare era enterrat al cementiri de Hietzing, i l’Emperador Francesc Josep […] a la Cripta dels Caputxins. […] Hi havia un sentinella, fent guàrdia amunt i avall. Què havia de vigilar, encara? Els sarcòfags? Els records? La història?” (pàg. 104).
A partir d’aquest moment, els acompanyarem pel seu erràtic deambular per aquest món nou, on se senten estranys, on no encaixen, on mai no podran encaixar, ja que el seu temps ha quedat superat; on són, en realitat, més morts que els seus companys desapareguts al camp de batalla: “I cadascun de nosaltres envejava els caiguts. Reposaven sota terra i la pròxima primavera creixerien violetes de les seves despulles. Nosaltres, en canvi, havíem tornat a casa estèrils sense remei” (pàg. 130); “Érem vius, presents en carn i ossos. Però en realitat, ja érem morts” (pàg. 161).
I és, precisament, el retrat de final d’una època, d’un temps que ha marxar per no tornar, “[d’]un món visiblement caducat” (pàg. 170), el que ens ofereix Roth, amb una precisió i una delicadesa més que acurada, que converteix la novel·la en una commovedora elegia en prosa.
divendres, 4 de desembre del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons