L’article del Bernat Puigtobella Poetes del Super 3, que reflexiona sobre la manca general de crítica negativa m’ha incitat a fer-hi la meva aportació. Remarco, expressament, “la meva” perquè no és més —ni tampoc menys— que això: una exposició de la meva experiència i del meu punt de vista —per definició, personal i intransferible. Prou responsabilitat tinc tractant de representar-me a mi mateix com per pretendre esdevenir representant de res ni de ningú…
Si algú té la santa paciència de llegir les meves darreres anàlisis literàries, comprovarà que són, de manera majoritària, positives. Per més que sempre procuro fer esment tant d’allò que m’ha semblat més afortunat com del que m’ho ha semblat menys —les obres perfectes, d’existir, serien il·legibles—, la balança s’ha decantat més aviat envers l’optimisme; cap a una opinió favorable. (Hi insisteixo, una, perquè és —i només és— la meva!)
Aquest desequilibri, en un món com el nostre on —diguem les coses pel seu nom— es publiquen més llibres dolents que no pas bons, podria resultar inexplicable, quan no sospitosa: resulta més fàcil o agraït?, em tallen les ales, quan el resultat és desfavorable; escric únicament sobre llibres d’amics meus escriptors?
La resposta a les tres preguntes és no: no em resulta més fàcil una crítica positiva (a la inversa, el treball d’avaluació requereix una major fonamentació), ningú em talla les ales (cap mitjà m’ha retornat o censurat cap article que li hagi enviat), ni sóc amic ni conec cap dels escriptors que he analitzat.
A banda que, si en tingués algun, mai no se m’acudiria fer-li una crítica positiva sense estar-ne plenament convençut. En primer lloc, perquè un criteri essencial d’honestedat m’ho impediria. I en segon, i molt més important, perquè la crítica amiga acostuma a esdevenir tan perillosa i incontrolable com el foc amic de les guerres: acaba produint molts més danys dels que pretenia evitar!
La raó de la preeminència de les crítiques positives, en el meu cas, és molt més simple: disposant de tants llibres per llegir, quan algun no m’agrada prou o em desagrada, prefereixo dedicar la meva atenció i els meus esforços a un altre que sí que m’hagi plagut; a algun altre que m’enriqueixi més i m’estimuli més intel·lectualment —i que, per tant, entenc que té majors possibilitats de provocar uns efectes similars als lectors i lectores.
Què aquesta decisió meva pot provocar, a més a més d’una certa perplexitat, una visió esbiaixada de la literatura que es publica a casa nostra? Ben cert que sí, la pot provocar, atès que dibuixa un panorama no tan sols inexistent, sinó impossible…, però tan sols si es parteix de la premissa —igualment impossible— que tots els llibres editats poden aparèixer analitzats a la premsa, digital o convencional. Ja que no és factible, per quina raó no centrar-se, de manera preferent, en els que sobresurten, en els que considerem més afortunats?
Amb major raó, encara —diguem-ho tot— quan les crítiques negatives són usualment rebudes amb una visceral bel·licositat, no tant pels autors o les editorials (que altra feina tenen com per preocupar-se del parer d’un crític), sinó dels comentaristes dels mitjans digitals, que sovint aprofiten la immunitat que els ofereix l’anonimat per alliberar els seus més baixos instints, insultant amb acritud, en comptes de rebatre els arguments exposats.
Al capdavall, els crítics o analistes literaris també tenim dret a decidir, oi?
Publicat al Núvol, el 23 d’octubre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat